Gran DAU 2017, Segona Jornada

Repassem el per què del Gran DAU i ens emocionem.

Hi ha molts DAUs diversos. Seria el mateix si diguéssim que el DAU és molt Gran.

El diumenge 26 de novembre pel matí vaig donar-me pressa a sortir amb el meu fill de 6 anys, el qual ja m’esperava amb impaciència. Li havia dit que aniríem al Gran DAU ben d’hora, i vaig complir la promesa a mitges. Perquè el cansament de tota la setmana em podia i em va costar molt aixecar-me.

Un cop a dins vam anar de dret al King of Tokyo, un escenari molt especial del joc de taula del mateix nom, amb peces gegants i que ens va impressionar.

king of tokyo al dau
L’Isaac molt content després d’haver provocat que em matessin i haver pintat una calavera al comptador de salut del meu monstre.

El DAUet, l’espai dedicat al joc infantil, va ser aquest any més gran que mai, i tot i així van haver de controlar-ne l’accés al recinte breument al migdia perquè era massa ple (i per raons de seguretat era millor de retenir les famílies que eren a fora fins que n’haguessin sortit unes quantes de dins).

cues al gran dau

Aquesta experiència, tant de barri com de ciutat, on famílies senceres disfrutaven del joc (descobrint, en molts casos, una afició que desconeixien), se sumava als 600 alumnes que la setmana anterior ja havien passat per la Fabra i Coats, provinents de les diferents escoles del barri.

600 nanos, molts d’ells descobrint per primera vegada que hi havia vida més enllà del Parxís i del Monopoly. La labor que fa el DAU és inigualable. Un Festival en tota regla. La divulgació és importantíssima i arribar a les famílies és clau, per a transformar el nostre punt de vista, com a societat, sobre el món del joc i els seus actors.

dauet al dau
La sala que va acollir el DAUet, aquest any 2017, a primera hora del matí.

Tant a dins com a fora vaig trobar-me amb famílies que he conegut gràcies als meus tallers. Totes elles confessaven que els entusiasma el Gran DAU, i que no podien perdre l’oportunitat d’anar-hi i conèixer jocs nous. L’afició, en aquestes famílies, hi és ben arrelada.

Penso que també ajuden a combatre un estigma, el qual defineix el joc com una activitat exclusiva de la canalla. Al Gran DAU s’hi barregen aficionats de totes les edats, amb moltes ganes de passar-ho bé i compartir experiències. El Festival és una petita joia que a poc a poc s’anirà fent més gran i que inclourà cada any noves activitats. Desitjo que pugui mantenir-se dins el recinte de la Fabra i Coats per molt de temps.

mots encreuats al dau
Campionat de mots encreuats a última hora de diumenge i abans de la cloenda. Amb Màrius Serra.

A la tarda vaig conversar amb Pak Gallego sobre el funcionament de la plataforma Verkami i la seva experiència com autor i editor (a GDM Games, on publica el seu Guerra de Mitos). Em va recalcar una cosa que també és molt certa en la meva família. Els nostres avis tenien la costum de jugar a cartes o al dominó, o qualsevol altre joc que se’ls posés a l’abast, per tal de fer passar el temps (matar-lo, de fet), però els nostres pares no han jugat mai a res, un cop adults. Pak Gallego creu que és generacional, i jo m’ho explico per la pobresa cultural en la qual vivia sotmesa Espanya en temps de la dictadura, principalment durant els anys cinquanta i la primera meitat dels seixanta; temps durant els quals van viure les seves infanteses tant els pares d’ell com els meus. Jugar era només cosa de petits.

7 wanted dau gdm
Wanted 7, una de les darreres novetats de l’editorial GDM Games, va ser un dels jocs més atractius del Festival.

Que el Gran DAU serveixi per a regenerar tot el mal que s’ha fet. Esperem i desitgem, també, que aquest mal no torni mai més.

Pots llegir les reflexions sobre la primera jornada aquí. Si vols mirar més fotografies consulta el nostre facebook.

Us recomano l’entrevista que li van fer a l’Oriol Comas i Coma just quatre dies després del Festival i que podeu trobar a Enjuégate.

By Joel

DAU 2017, Primer Dia Al Festival Del Joc

Recorregut durant la jornada del 25 de novembre al DAU 2017.

Sisena edició d’un festival que és clau en la creació de nous aficionats als jocs de taula.

Organitzar un festival com el DAU a l’espai de la Fabra i Coats (de fet, per ser més exactes, el DAU se celebra arreu de Barcelona i va començar el passat divendres 17 de novembre, però l’activitat principal es desenvolupa en un sol cap de setmana) té un mèrit extra i de segur que se’n podria fer també un joc de taula dedicat. Any rera any van canviant els espais, perquè la Fabra i Coats és en plena metamorfosi. Parlo amb l’Oriol Comas i Coma, director del festival, i em constata que cada any és més gran que l’anterior. Ens citem per a la nit quan se celebrarà la Gala dels Premis DAU 2017, al SAT (Sant Andreu Teatre). Són les 10 del matí.

dau 2017 entrada

Faig una volta per les instal·lacions. El Gran DAU inclou jocs de tot tipus i per a tothom, i es mostra a primera hora encara una mica fred, però ja hi comença a haver jugadors que van omplint les primeres taules.

Hugo de Campos em mostra el seu joc On Fire!!!, publicat per 4 Dados, on els jugadors han de salvar, d’un edifici residencial en flames, els ninotets del color que ells han escollit. Un joc imprevisible, on la sort se’t pot girar en contra en qualsevol moment, on si cal hauràs de fer-li la traveta al veí (si algú ha de caure a les brases millor que siguin els ninotets dels altres jugadors). En parlen amb més coneixement en aquesta ressenya.

dau 2017 on fire!!! 4dados

Visito també la sala dedicada al joc infantil. Més espaiosa i més ben arrecerada que la carpa de l’any passat. Ho trobo fantàstic i penso que aquesta edició no hi haurà cues d’espera (vaig molt mal encaminat, el DAU ha crescut, però també la quantitat de nous aficionats que s’hi apropen).

A les 11 s’atura el món. Jugo una partida promocional preparada per Devir a Las Montañas de la locura. Expectació pel joc i també per trobar-me amb d’altres que porten molt més temps que jo fent divulgació dels jocs de taula.

dau 2017 partida devir
D’esquerra a dreta: Àlex, de No-Name Channel; Piru, de La Mazmorra de Pacheco; Rubén, de Juegos y Dados; Fran, de Descubriendo Juegos; i jo mateix (la foto és del company de l’Àlex, el Joan).

Per la tarda retorno amb forces renovades. Atrapo just el moment en el qual s’entrega un certificat al millor prototip d’un taller de creació que s’ha realitzat durant el matí, aprofitant la presència de l’autor japonès (convidat del DAU 2017 i autor de Love Letter) Seiji Kanai. Al Japó hi ha certa tendència a crear jocs menuts que caben a la butxaca i de mecàniques molt senzilles, de duració més aviat curta. D’això anava precisament el taller del matí. Una amiga japonesa em diu que això és perquè l’afició als jocs de taula en el seu país s’estén, majoritàriament, entre homes que es troben al bar per fer la partideta.

Al DAU Pro s’hi dóna la xerrada sobre Make my game, de la qual en recullo algunes pinzellades. L’empresa belga Cartamundi oferirà una plataforma per tal que els autors puguin crear-se els seus prototips des de la pàgina web (la plataforma es posarà en funcionament l’1 de desembre del 2017).

make my game cartamundi

Amb la intenció de tornar al Gran DAU un altre cop, em quedo atrapat a l’ascensor amb Adrià Càmara, d’Orca Jocs. El reconec d’haver-lo vist a les Vilajuga (n’és l’organitzador), i a més és coautor del King of the Hill, un joc pel qual tinc un interès especial. Sóc molt fan dels enanos.

king of the hill dau 2017

Pujo les escales de l’Harmonia, ateneu andreuenc, acompanyant a Josep M. Allué i Víktor Bautista, autors del popular Cuco Kiko, publicat per Haba. Els felicito perquè és la primera vegada que hi parlo i no puc deixar passar l’oportunitat. Entrem junts a l’entrega de premis del 4rt Concurs de Protojocs, organitzat pel DAU i la plataforma de crowdfunding Verkami. Tres finalistes, més un accessit, i el guanyador és: Wolfsschanze. Aquest joc es veurà recolzat immediatament per una editorial i gaudirà d’una promoció per tal de llançar la seva campanya a Verkami.

Baixo les escales i sense sortir de l’edifici entro al taller que ofereix JEA Games, sobre la gestió del canvi. Allà em trobo amb l’Isaac Hidalgo. Després del taller li comento que aquest m’ha semblat molt encertat, i entenc que l’aprenentatge basat en el joc també pot aplicar-se als adults.

isaac hidalgo tallers

A les 20:30 s’inicia la Gala dels Premis Dau Barcelona, al SAT, on s’otorguen els següents guardons: millor autor novell de l’any a Eugeni Castaño; millor autor espanyol de l’any (o Hispa Awards 2017) per a Perepau Llistosella; millor autor de l’any a la parella Inka i Markus Brand; i el premi especial per a tota una vida dedicada als jocs a Dan Glimne. La sorpresa final és un concert en directe (Aviador Dro). A la sortida: festa, cava i pica-pica.

Però encara no s’ha acabat. Entro, per tercera vegada aquell dia, de nou a l’espai Fabra i Coats. Aquesta vegada ens demanen el nom i que ens posem una enganxina al pit. L’Àlex comenta que l’ambientació al DAU Nit és similar a la d’una Scape Room, i és veritat. Entrem a l’ascensor i ens hi acompanya el ama de las llaves. Deixo els youtubers de No-Name Channel i El Agujero Hobbit rejugant Las montañas de la locura i busco una taula on afegir-me. Algú tot just acaba d’obrir el Legends of Andor. Està sol i de moment en prou feines ha tret tots els components de l’interior de la capsa. M’hi apunto. Acabem la primera llegenda quan decideixo que ja n’hi ha prou i me’n vull anar a casa. Són les dues de la matinada.

legends of andor dau 2017

By Joel

VilaJuga 2017, A Vilafranca Del Penedès

Els festivals, fires i jornades dedicats als jocs de taula es multipliquen i van adquirint cada vegada més importància.

Jugàvem, juguem i jugarem…

Si fa un parell de setmanes us oferia un resum del Festival de Tardor de Jocs (Jugatú 2017), celebrat a Granollers, avui us parlo de les jornades que es van celebrar l’anterior cap de setmana a Vilafranca del Penedès, VilaJuga 2017, en el Pavelló Firal del municipi.

Un recinte apropiat (encara que amb algunes goteres, malauradament, per l’enorme quantitat de pluja que havia descarregat en dies anteriors), que va reunir aficionats de totes les edats, incloent-hi moltíssimes famílies.

vilajuga 2017

Us en passo un petit resum fotogràfic.

entrada vilajuga

L’entrada al Pavelló Firal, un espai enorme amb moltes possibilitats i que va omplir-se.

free dobby! al vilajuga

Merchandising que no falti, de la mà de Double Project.

dmz games

DMZ Games hi eren presents i aquests són un parells dels seus jocs.

gdm games

També hi havia GDM Games presentant els seus darrers llançaments.

dr. metalúrgico robots

Una sorpresa: joc de muntar miniatures i alhora pintar-les i després fer-les anar sobre un taulell de joc, a partir de 5 anys, de la mà de Dr. Metalúrgico.

upstream

I vaig poder probar la primera còpia de l’Upstream, joc de Víctor Samitier finançat a Verkami, de l’editorial 2 Tomatoes Games.

Més informació sobre les jornades a VilaJuga la podeu trobar aquí. I si en vols veure més fotos pots clicar aquí.

By Joel

A Què Juga La Generalitat De Catalunya?

El passat 1 d’octubre es van repartir les cartes d’una partida de pòker on s’hi juga el nostre futur.

Juguem al Texas hold’em amb persones per comptes de fitxes…

Quan vaig publicar el meu article A què juguen a La Moncloa?, una persona em va respondre el següent: em sembla molt bé, però tu saps a què juga la Generalitat?; i li vaig haver de respondre honestament que no ho sabia. Era només qüestió de temps que m’hi posés i que intentés equilibrar la balança, preguntant-me de veritat a què juga el govern de Catalunya.

Juguen, exactament, a una partida de pòker. Aquesta afirmació pot ferir sensibilitats, però no es tracta d’una anàlisi social ni política en profunditat, res seriós (respireu tranquils). Aquesta proposta és metafòrica, amb la voluntat d’aproximar-nos a les accions empreses per la Generalitat emprant la terminologia dels jocs de taula.

En el Texas hold’em cadascú conserva dues cartes que l’altre no coneix, però que pot intuir. L’Estat espanyol (no pas La Moncloa en solitari, sinó tota l’elit que sosté el règim democràtic inaugurat amb la Constitució del 1978) amaga dos reis (dues K) de pals negres. El govern català tan sols té cors, de numeració diferent i sense gaire importància.

flush de la generalitat

El passat 1 d’octubre es van posar les tres primeres cartes descobertes sobre la taula (d’això se’n diu flop) i encara que l’Estat espanyol manté la paella agafada pel mànec, doncs els seus dos reis li donen confiança, aquell dia no va fer res més que cedir a un govern de Catalunya que va sumar un parell de cors més.

Bàsicament, perquè s’entengui, la Generalitat juga a l’engany (bluff), rebutjant les pobres cartes que se li han repartit, inflant-ne el seu valor, però l’Estat no li compra. Una i altre s’ho acabaran jugant tot (all-in), i qui perdi haurà d’abandonar la taula de joc.

El 155 és la quarta carta descoberta (turn) i no és ni el tercer rei que necessita l’Estat, ni el cinquè cor que necessita la Generalitat.

La cinquena carta descoberta (river) decidirà definitivament la partida. Es tracta de la declaració d’independència i la seva recepció internacional. Serà un cor? Serà un rei? Serà, potser, un rei de cors? Amb aquest darrer ningú hi perdria massa (hi hauria independència, però pactada).

poker

Allò que engoixa els catalans és el mateix que engoixa els participants i espectadors d’una partida de pòker, l’esdevenidor és una incògnita i malgrat les probabilitats més o menys altes d’uns i altres, finalment la sort es decantarà cap un dels dos costats.

La sort i l’esperança de que tot anirà bé són les úniques armes de qui té una mà dolenta i tot i així ha decidit jugar-se-la, per les raons que sigui, i això fa que tàcticament s’esforci a aparentar el contrari (l’engany o bluff de què parlàvem). El seu posicionament i convicció són els que provoquen que l’altre abandoni, pensant que hi perdrà més si arriba fins el final. L’Estat, en aquest cas, no s’ha cregut a la Generalitat, i les dues posicions resten a l’espera d’aquesta cinquena i última carta, amb la qual s’ho juguen tot.

Espero, sincerament, que la Generalitat tingui un as a la màniga.

By Joel

Jugatú 2017, Festival De Tardor De Jocs

El passat 7 d’octubre vaig fer una escapada per visitar el nou festival a la ciutat de Granollers: Jugatú.

Granollers: capital dels jocs de taula de Catalunya?

Després d’haver descobert la Fira JugarXJugar tenia moltes ganes de visitar Granollers centre i entrar a la botiga Homoludicus. L’ordre de prioritats, però, m’ho va impedir fins el passat dissabte, 7 d’octubre, quan se celebrava el Mercat de Jocs, emmarcat en les nombroses activitats que es desenvolupen encara dins del programa del Festival de Tardor de Jocs: Jugatú 2017.

jugatú 2017

Al carrer Anselm Clavé, entre la plaça de la Corona i el Museu de Granollers, Jugatú va reunir editorials, clubs, associacions, botigues i moltíssims aficionats. El que ve a continuació n’és només una petita mostra.

splah squad gameplay

Vam jugar a l’Splash Squad, un prototip de Bernardo Marcos i Jordi Brizo, bastant treballat ja i que presenta una temàtica irreverent i força divertida. Futur títol de Black Box Works.

GDM GAMES

També hi havia Pak Gallego i la seva editorial GDM Games.

RVBICON

L’Associació Cultural de Recreació Històrica anomenada RVBICON, vinguts de L’Hospitalet de Llobregat.

homoludicus granollers

I com no podia ser d’una altra manera, vaig acabar visitant la botiga de la qual n’he sentit tant a parlar: Homoludicus.

Altres editorials com Viravi o Mont Tàber també hi eren presents, i associacions com Laboratori de Jocs.

Si voleu veure’n més fotografies, podeu visitar l’àlbum complet aquí. L’inici del Festival va ser el 2 d’octubre, i encara que el gruix principal d’activitats ja ha passat, podeu visitar l’exposició Cinc Mil Anys Jugant, al Centre Cultural de Granollers. Per més informació podeu clicar aquí.

By Joel

A Què Juguen A La Moncloa?

Jugar és un oci i alhora pot arribar a ser un bon entrenament. Per això penso que val la pena preguntar-se: a què juguen a la Moncloa?

Juguem per passar-nos-ho bé, però de vegades hi ha jugadors que ens ho volen fer passar molt malament.

Sempre m’agrada preguntar a les persones que venen als meus tallers on faig divulgació dels jocs de taula el mateix: a què juguen? quins jocs coneixen? quins els hi agraden més? Em motiva el coneixement i també és una manera de connectar amb les famílies, compartint amb elles el meu oci familiar preferit. És una pregunta que sovint em faig a mi mateix, i també imagino a què deu jugar aquest o l’altre, etc. És per això que aquests dies penso: a què juguen a la Moncloa?

El diumenge 1 d’octubre al capvespre vaig anar-me’n al llit pensant que a la Moncloa no s’hi deu jugar a res, d’aquí el desastre i la desfeta de qualsevol pont de diàleg després de l’actuació funesta dels cossos de seguretat de l’estat espanyol. Vaig pensar que un bon estratega no hauria caigut en aquest forat, un bon jugador, i per tant astut, hauria actuat amb molta anterioritat, oferint opcions a un poble descontent.

moncloa rajoy galletas

Em vaig llevar el dilluns, però, amb l’alerta de que tot allò estava planificat, i ja se’m va pujar la mosca al nas. És a dir que algú a Moncloa podria estar interessat a que Catalunya marxés. De quin joc estaríem parlant llavors? Penso en una espècie de joc de temàtica decimonònica on un imperi en acusada decadència ha de provocar aldarulls per evitar perdre una colònia, la qual perdrà igualment, però de l’experiència en conservarà una bona motivació que alimenti el patriotisme encegat i permeti així l’aplicació de l’absolutisme a casa seva.

Aleshores, a mitja tarda vaig tornar-me a plantejar la mateixa pregunta perquè la hipòtesi anterior no acabava de creure-me-la. Podríem, sens dubte, estar parlant d’un altre tipus de joc: un estat repressor en ple segle XX, dictadura militar i estat policial són la medicina per tots aquells que surten amb una papereta a la mà reclamant el seu dret a votar. Es tracta d’evitar que els lliurepensadors existeixin, se’ls esclafa i prou, i també de guanyar la guerra informativa, manipulant els mitjans de comunicació afins al règim.

democràcia llibertat castellers

Ostres, però avui, després d’un dia peculiar (de fet ahir, quan encara era dimarts) on a milions de catalans que hem sortit al carrer se’ns ha anomenat nazis (agressió totalment gratuïta), m’he adonat que potser no es tracta d’una cosa ni de l’altra, i que juguem una mica al gat i a la rata, o a marit i muller. Els sediciosos catalans som la muller, és clar, i el joc tracta sobre fer-nos la vida impossible perquè els hem demanat el divorci i posat una denúncia a la comissaria dels mossos d’esquadre per maltractaments. Sabeu com es diria aquest joc? Us ho dic: “La maté porque era mía”.

Tenia la intenció d’escriure un altre article amb el títol següent: A Què Juguen A La Casa Reial? Però no fa cap falta, perquè juguen exactament al mateix.

Pots llegir la continuació a: A què juga la Generalitat de Catalunya?

Si t’interessa, també pots llegir el meu article sobre l’1 d’octubre: Un juego llamado Democracia.

By Joel

Un Juego Llamado Democracia

La Democracia no es un juego, pero quizá algunos entiendan mejor lo ocurrido el pasado 1 de Octubre si la describimos como tal.

Para los más frikis: esto va de orcos invadiendo el país de los hobbits…

Ayer salimos miles de vecinos, entre ellos familiares y amigos, a jugar a un juego llamado Democracia. El objetivo del juego es muy simple: los vecinos deben reunirse frente a un colegio electoral y votar, lo cual consiste básicamente en colocar una papeleta dentro de una urna. En la papeleta hay varias opciones, hay un Sí y hay un No, y para quien no sepa por qué opción decantarse, o le valga cualquiera de las dos, puede dejar su voto en blanco. Cada jugador es libre de escoger aquella opción que prefiera.

democracia

Como en todo juego, a lo que jugamos ayer voluntariamente se le añadieron algunas reglas innecesarias. Por ejemplo, se añadió un conflicto, por el cual una fuerza adversa intenta por todos los medios evitar que los jugadores puedan ejercer su derecho, es decir: realizar las acciones que les conducirán a completar su misión; y con ello se incluyen una serie de retos (imprimir papeletas, esconder las urnas, saltar de web en web para mantener el ritmo de la votación…).

Para contrarrestar dicho conflicto los jugadores deben ayudarse, asociarse, y defender los puestos electorales (allá donde se completan sus objetivos). Hay ciertas habilidades que les ayudan a resistir: repartir croissants y café para subir la moral; realizar cánticos para levantar los ánimos y dialogar mucho para mantener la serenidad; poner sillas para combatir el cansancio; etc. Se trata, sin duda alguna, de un juego cooperativo.

democracia

No debemos confundirnos: jugar a la Democracia no es “jugar CON la Democracia”. Quienes “juegan CON la Democracia” no respetan las reglas del juego. Sencillamente se apropian del turno cuando no les toca, realizan acciones que no les corresponden y encima abusan del resto de jugadores, intimidándolos y ofendiéndolos a diestro y siniestro.

El pasado 1 de Octubre de 2017 muchos salimos a jugar un juego llamado Democracia, y algunos penosos jugadores quisieron impedírnoslo sin conseguirlo.

By Joel

Jugar És: Aprendre A Dibuixar

Aprenem a dibuixar l’entorn, i sense adonar-nos-en el que fem és estudiar-lo.

Per aprendre a dibuixar cal saber jugar…

M’agrada dibuixar, de vegades allò que veig, de vegades allò que imagino, i m’agrada que els meus fills s’entusiasmin amb els seus propis dibuixos, perquè penso que amb cada dibuix han estudiat un element important del seu entorn. Una altra cosa serà ja poder-lo expressar amb paraules. En aquest article ens centrarem en l’aspecte de saber copsar una imatge amb el traç.

No és estrany que els nostres fills se sentin frustrats més d’una vegada quan intenten dibuixar una imatge i no els surt bé, o potser tan bé com s’esperaven. Moltes vegades jo m’il·lusiono perquè penso que el dibuix que acaba de fer el meu fill és molt maco i avançat per l’edat que té (ai, això ho pensem tots, i encara més els avis), però em sorprèn la seva cara de sorrut, i em diu que no en sap.

dibuixar cars

Es fa difícil lluitar contra la frustració. Jo intento assenyalar allò que em sembla un avenç i encertat, i potser li comento sense donar-li importància que aquí i allà s’ha torçat una línia o el color s’ha sortit de la ratlla, però que d’errades tots en fem. Normalment s’anima i hi torna amb més ganes al cap d’una estona o al dia següent. Quan el veig enfonsat li dic que allò és un contrasentit, perquè (tracto d’explicar-li) dibuixar, o aprendre a dibuixar, que seria el cas, hauria de ser un plaer, una diversió, un entreteniment. Però això no vol pas dir que quan dibuixi sense fixar-s’hi i es mostri orgullós del que ha fet (un garbuix sense direcció ni pensament) el deixi marxar tan alegrement.

Aprendre a dibuixar, com jugar a un joc de taula (i és que arrastro sempre el tema als meus interessos personals i als del blog), és divertir-se però imposant-se una sèrie de normes estrictes, poques, però necessàries (innecessàries de fet per a la vida real, necessàries per a poder desenvolupar l’activitat). De la mateixa manera que un no es posa a dibuixar un cotxe de qualsevol manera sinó que hi pensa i amb el traç intenta de copsar aquells trets o línies mentals que el representen, la bona disposició per a jugar a un joc de taula és també aquesta: entendre les regles i pensar quina és la millor aproximació al nostre abast per a desenvolupar-nos en el joc.

dibuixar white board

Jugar de qualsevol manera, moure’s o actuar sense una intenció o direcció clares, per tal d’acabar ràpidament, és una absoluta pèrdua de temps. A mi m’ha passat, i hauria estat més profitós no jugar i dedicar-se, simplement, a badocar (pràctica que també m’agrada i per la qual sempre hi estic preparat). No, tampoc val dibuixar ratlles sense sentit per tal d’omplir un full i ensenyar-lo i rebre els aplaudiments immerescuts d’aquells que t’estimen. El dibuix pot quedar bé o malament, però de seguida és perceptible la manca d’esforç, d’interès, de ganes. “Si no en tenies ganes per què t’hi has posat? Apa, juga a una altra cosa”, li espeto al meu fill quan això passa.

Recordem-ho cada vegada que hi juguem o dibuixem, amb els nostres fills, posem atenció als elements intrínsecs per a desenvolupar aquella activitat i en treurem molt bon profit.

dibuixar arlo

Per cert, per a dibuixar o jugar a jocs de taula no cal ser-ne un expert, tan sols tenir ganes de passar-ho bé, i cal també un mínim d’esforç (que veureu recompensat en acabar l’activitat).

Aquest article és el segon d’una sèrie; el primer el podeu trobar clicant aquí.

By Joel

Fira JugarXJugar 2017

Aquest any Granollers celebrava la seva 67a Fira de l’Ascenció on, des del 2007, també s’hi celebra la Fira JugarXJugar.

Els jocs de taula: principal reclam i únic motiu per a passar-hi el dia sencer, suportant les riguroses temperatures d’aquest darrer cap de setmana…

El passat cap de setmana hem visitat la Fira JugarXJugar, i tot i la calor ens ho hem passat molt bé. Haig de dir que de bon matí feia una mica de mandra, perquè de fires lúdiques o oportunitats de provar jocs de taula nous en tenim un munt arreu. Però aquesta és una Fira diferent, amb la seva pròpia personalitat.

A destacar: el concurs de prototips, els tallers de JEA Games (també presents a la Fira), els diversos torneigs, i la presència indispensable d’Ayudar Jugando, gràcies als quals hem pogut provar un munt de jocs de taula.

Fira JugaXJugar

En resum diria que aquesta varietat és el fort de la Fira JugarXJugar. De taula en taula, coneixes a un autor d’Alacant que ha vingut a presentar el seu joc a la fira, un jove madrileny que presenta el seu prototip (encara per publicar), jugues a un parell de jocs que t’has mirat a la botiga però que encara no t’has atrevit a comprar, i en proves un parell més que et són desconeguts, coneixes a un dels guanyadors del I Torneig de Victus de l’any passat que ha vingut a defensar el títol amb el seu equip, i finalment et passeges per les taules on s’hi desenvolupa el taller de creació de l’Isaac Hidalgo, sospesant seriosament si no t’hi hauries d’haver presentat.

A continuació veureu una petita part del que és la Fira JugarXJugar:

Fira JugaXJugar Ayudar Jugando

L’associació Ayudar Jugando va aportar desenes de jocs i no només te’ls deixava sinó que també te’ls explicava. Aquesta associació es dedica tant a promoure el joc com a finançar projectes socials i ajudar-ne d’altres amb aportacions econòmiques. Els socis són, en la seva majoria, aficionats als jocs de taula.

Fira JugaXJugar Dragonaco

Dos dels creadors de “Conquista el trono” (Noel García a l’esquerra, i Ramón Parreño, dreta), publicat per Dragonaco. Un joc per a famílies que en els seus orígens va començar el seu període de desenvolupament com un joc de pirates, però que ha acabat convertint-se en un joc de l’Edat Mitjana amb vàries modalitats, després d’haver-se passejat per diverses fires i ciutats, testejant-lo al llarg de tres anys.

Fira JugaXJugar Weeblegames

Weeblegames presentava tres jocs de daus amb els quals han iniciat el seu camí dins el món dels jocs de taula. Fàcils d’aprendre i jugar, accessibles a tothom, són, en la meva opinió, una de les millors opcions per a iniciar-se en els jocs de taula. Excel·lent tant per a famílies com per a col·lectius relacionats amb l’educació i el lleure.

Fira JugaXJugar CubikPuzzles

Un exemple d’emprenedoria local, denominació autòctona de Granollers: CubikPuzzles. Es dediquen a la importació de cubs, variants del popular cub de Rubik. Una bona eina per a iniciar els més petits en aquest joc d’habilitat, o per a trobar variants que et permetin fugir de la monotonia que ja coneixes.

Fira JugaXJugar Circus Maximus 3D

A la XI Fira JugarXJugar se celebrava l’XI Torneig de Circus Maximus Per Equips. A la fotografia podeu veure el Circus Maximus 3D de Jordi Roca, tauler estrella de la fira, any rere any.

Fira JugaXJugar Victus

També s’hi jugava el II Torneig de Victus (el joc de taula), amb un tauler molt especial pensat per a l’esdeveniment.

Si voleu veure’n més fotos podeu clicar aquí.

La Fira té el seu propi blog, el qual podeu visitar aquí.

By Joel

Som Humans II

Som humans per condició, o ens hi hem d’esforçar per ser-ho? Crearem robots més humans que nosaltres mateixos?

Allò que ens diferencia…

Retornant a l’impacte que va produir el pas de David Wood per Barcelona (veure el meu article anterior), he estat recollint una mica d’informació sobre aquest futur que ens espera, i del qual tot sembla apuntar que no en parlem prou: l’eliminació d’un tant per cent molt elevat de llocs de treball per culpa dels robots, o més pròpiament dit, a causa de la intel·ligència artificial.

Sembla que els anglosaxons estiguin empenyent amb força la propera bombolla econòmica, que serà aquella relacionada amb les empreses dedicades a l’estudi i/o producció de tecnologies amb altes capacitats, de tal magnitud que anomenarem, sense embuts, intel·ligents. Calum Chace, autor que promou idees semblants a les de David Wood, si no idèntiques, ha escrit una sèrie d’articles que ell anomena Future Bites (dels quals ja en porta 7), sobre els passos que aquestes noves tecnologies i les empreses que hi inverteixen prendran en les pròximes dècades, i com ens afectaran a tots plegats, principalment en el règim laboral.

Jo volia portar el debat al meu terreny i llençar una sèrie de preguntes. Una supercomputadora, podrà en el futur jugar una partida d’escacs amb un nano de cinc anys només pel plaer de divertir-se, sense voler guanyar, sense haver de realitzar l’acció més eficient per a cada moviment? I si és així, si es deixa guanyar o juga malament, ho farà fredament, perquè estarà programada per a fer-ho d’aquesta manera, o es divertirà fent-ho i s’emocionarà quan el nen guanyi i compartirà la seva alegria?

No tinc gaire clar, i em sembla que els futuristes David Wood i Calum Chace tampoc, fins a on ens podrà portar tota aquesta escalada tecnològica que hauria de començar demà mateix. No sé quantes dècades hauran de passar abans que n’exploti la bombolla, o si ni tan sols aquesta s’arribarà a produir mai, ja que les giragonses, en el decurs de la humanitat, són múltiples i es fa impossible predir el futur. Sí que penso, però, que per molts anys encara ens necessitarem els uns als altres per a construir les nostres dots socials i afectives. Cap robot, de moment, està previst que ens pugui ensenyar a ser més humans. Si de cas, ben al contrari, som nosaltres els qui ens esforçarem perquè les màquines aparentin ser-ho.

Per acabar, malfio d’aquells que, omplint-se la boca de prediccions del que passarà (de les crisis i conflictes i també de les decisions que es prendran per solucionar-les, a trenta-cinc anys vista fins i tot), després reneguin de l’etiqueta de pronosticadors que se’ls adjudica i al·leguin a bases científiques el seu coneixement del nostre immediat futur.

By Joel