Màgia De Tinta, Botiga Especialitzada A Puigcerdà

Màgia de Tinta és una botiga excel·lent que podria haver sortit del triangle freaky de Barcelona i haver aterrat a Puigcerdà.

No jugaràs mai només una vegada…

Aquest estiu hem disfrutat de les vacances, de fer excursions i passejar i menjar gelats i anar a dormir tard, i a més hem disfrutat molt (moltíssim) de la nostra afició familiar que és jugar a jocs de taula. Poc sabíem que a dues de les poblacions on hi anàvem a estiuejar gaudien de botigues especialitzades que alimentarien encara més la nostra gana: Màgia de Tinta n’és una d’elles.

Els jocs de taula cada vegada van a més, i alguns diuen que no s’aturarà fins que el nostre país es posi al mateix nivell que els països del nord d’Europa. I doncs, aquesta en podria ser la prova. Recentment s’han obert botigues especialitzades més enllà del cercle metropolità, i això podria ser símptoma de les necessitats que tenen els clients del sector de tenir-les més a prop. I una oportunitat per a nous clients potencials de conèixer-les.

magia de tinta botiga

En la meva ment, és clar, el potencial client és tothom, perquè els jocs de taula no són de cap manera exclusius. Potser alguns grups socials de la nostra comunitat que se n’excloïen estan canviant aquest concepte que tenien prèviament dels jocs de taula, i això s’explica alhora per la funció divulgativa que moltes d’aquestes botigues realitzen.

A Màgia de Tinta hi pots jugar tant com vulguis, i aprendre un munt sobre jocs nous i maneres de jugar. Un cop a la setmana, mentre el bon temps aguanti, paren taules a fora al carrer invitant els passavolants a jugar una o més partides.

magia de tinta jugar

Els propietaris tenen un molt bon coneixement d’allò que venen, i són amants declarats de la literatura fantàstica. Abans de convertir-se en botiga, ja feien la tasca divulgativa a través d’internet, mantenint un blog com el de Tierra Quebrada, que a més de divulgació també entra en la creació de continguts amb forta influència literària.

Celebro que s’obrin botigues com Màgia de Tinta, on l’oci n’és el motor però la sociabilitat n’és el destí.

By Joel

magia de tinta magic

 

JugarXJugar, La Botiga

JugarXJugar concentra en pocs metres quadrats l’essència dels jocs de taula.

No imagino un racó millor per a iniciar-se…

Per aquells que tot just ens acabem d’iniciar en els jocs de taula moderns, confondre la Fira JugarXJugar, la qual se celebra cada any a Granollers, amb la botiga del mateix nom que es troba a l’Avinguda Gaudí de Barcelona, esdevé gairebé un nus obligat per entendre l’evolució dels jocs de taula en el nostre país.

Va ser una coincidència.

A la vegada que Oriol Comas i Coma projectava la seva erudició i vocació divulgativa sobre la Fira de l’Ascensió de Granollers, al barri de la Sagrada Família de Barcelona l’Alfred i el Jordi planificaven obrir la seva botiga especialitzada, convertint l’oci que els havia unit en l’amistat en una via també de guanyar-se la vida i aportar la seva empenta personal al món dels jocs de taula. Això passava l’any 2007, i tot apunta que el reclam era necessari: jugar per jugar. No en calen més motius.

jugarxjugar

JugarXJugar, però, no és tan sols una botiga de barri. És també un centre divulgatiu i social. Cada dijous a les 20:30, per comptes de tancar la persiana, inviten a qui vulgui passar una estona divertida a entrar-hi, monten fins 4 taules, i en companyia de desconeguts (els quals ràpidament esdevenen simpàtics, doncs igual que tu hi són per jugar) gaudeixes de jocs de taula que no coneixies, d’altres dels quals te n’havien parlat i també de coneguts, pel simple plaer de revisitar-los amb nous contrincants.

Ara que és estiu i els dies entre setmana s’estiren i es fan llargs i deixem als nostres fills que se’n vagin a dormir una mica més tard, no perdeu l’oportunitat de poder jugar a un o més jocs de taula.

Per a registrar-vos a una sessió de dijous tan sols us cal un correu electrònic, i ho podeu fer clicant aquí. Mentres jugueu podreu demanar entrepans i begudes! En resum, us sentireu com al menjador de casa, potser no la vostra, però sí la de l’Alfred i el Jordi i els seus bons amics.

Si vols llegir una molt bona entrevista que els van fer publicada a Verbàlia, clica aquí.

By Joel

Casal De Barri De Can Portabella

L’Associació Veïnal de Sant Andreu Sud, en peu des de 1985, gestiona el Casal de Can Portabella.

Un espai obert a tots els veïns de Sant Andreu de Palomar.

Darrerament he escoltat a un munt d’aficionats als jocs de taula, principalment dels que es preocupen a fer divulgació entre les famílies (no en som tants però sí uns quants a tota Espanya i a part de recolzar-nos els uns als altres també ens anem llençant floretes), que era de vital importància gaudir d’un espai públic on poder jugar a jocs de taula amb els fills. Can Portabella ofereix aquest espai.

Si ets del barri, potser ja coneixes el casal i l’has visitat, o potser encara no. M’agradaria treure’t la mandra de sobre i dir-te que el que hi trobaràs et compensarà l’esforç. Hi són tots els serveis que poden exigir-se-li a un espai públic, i a més l’aire acondicionat. Quina millor excusa per fugir de la xafogor estiuenca que jugar una partida amb els teus fills, i mentre ells es diverteixen, poder-te divertir tu amb ells.

can portabella

Les instal·lacions de Can Portabella són un refugi contra la calor, el fred, la cobdícia, la ignorància, la passivitat, etc. És important que hi hagi espais públics on poder-hi compartir experiències, coneixement, a canvi de companyonia.

Aquí, a més, disposen d’una ludoteca, en la qual han inclòs una petita col·lecció de jocs de taula. Mentre esperem que la col·lecció creixi, és moment de donar-li ús i aprofitar-se’n.

can portabella prestatges

Una de les dificultats dels jocs de taula, però, és que exigeixen un mínim d’esforç. Sobretot per aquelles famílies que no hi estan habituades. Cal llegir-se un llibre de regles i aplicar-les (de fet aquestes cabrien en una sola pàgina). De vegades, la primera vegada per exemple, n’hi ha prou en destapar la capsa i donar una ullada als diferents elements de què es compon el joc (parlem de jocs recomenats per a edats entre els 2 i els 5 anys). Fer un salt endavant i començar a jugar-lo és molt fàcil.

Un bon consell per a nouvinguts: jugar a un joc de taula amb un infant no és pas gaire diferent que explicar-li un conte, cal explicar la manera com es va desenvolupant el joc talment com si anéssim passant les pàgines d’un llibre infantil.

can portabella tanit

Una primera experiència, jugant a un joc reconegudíssim com El Frutal, pot arribar a emocionar. A la Tanit, la meva filla de 2 anys, li feia por el corb i cada vegada que la silueta d’aquest apareixia a la superfície del dau, després d’haver-lo llençat, havíem de tranquilitzar-la per evitar que se’ns posés a plorar.

El joc és emoció i les emocions es treballen, saludablement, jugant. Proveu-ho.

A continuació us llistaré uns quants jocs que podreu trobar a Can Portabella acompanyats d’un enllaç que us portarà a tutorials divertits i fàcils de comprendre perquè quan us hi acosteu sapigueu com jugar-los amb els vostres fills.

El Frutal és el joc més reconegut de l’editorial alemanya Haba, recomanat per edats de 3 a 6 anys. La videoressenya es troba al canal d’Astrolibros.

 

 

Mi Primer Frutal, també d’Haba, és una introducció a la mateixa temàtica però per a nens de 2 anys. La videoressenya és d’El pingüino jugón.

 

 

Animal Sobre Animal és un altre joc d’Haba, recomanat a partir de 4 anys. La videoressenya és de Bebé a Mordor.

 

 

A la chita callando, també d’Haba i recomanat a partir de 5 anys. La videoressenya és d’El Dado Dorado.

 

 

Dixit és un joc per adults, publicat per Libellund, i recomanat a partir de 8 anys. Una bona eina per exercitar la vostra imaginació. La videoressenya és de Viciados de Mesa.

 

Podreu trobar més informació sobre les activitats i oferta cultural del centre a la pàgina web de Can Portabella.

By Joel

Jugar És: Aprendre A Dibuixar

Aprenem a dibuixar l’entorn, i sense adonar-nos-en el que fem és estudiar-lo.

Per aprendre a dibuixar cal saber jugar…

M’agrada dibuixar, de vegades allò que veig, de vegades allò que imagino, i m’agrada que els meus fills s’entusiasmin amb els seus propis dibuixos, perquè penso que amb cada dibuix han estudiat un element important del seu entorn. Una altra cosa serà ja poder-lo expressar amb paraules. En aquest article ens centrarem en l’aspecte de saber copsar una imatge amb el traç.

No és estrany que els nostres fills se sentin frustrats més d’una vegada quan intenten dibuixar una imatge i no els surt bé, o potser tan bé com s’esperaven. Moltes vegades jo m’il·lusiono perquè penso que el dibuix que acaba de fer el meu fill és molt maco i avançat per l’edat que té (ai, això ho pensem tots, i encara més els avis), però em sorprèn la seva cara de sorrut, i em diu que no en sap.

dibuixar cars

Es fa difícil lluitar contra la frustració. Jo intento assenyalar allò que em sembla un avenç i encertat, i potser li comento sense donar-li importància que aquí i allà s’ha torçat una línia o el color s’ha sortit de la ratlla, però que d’errades tots en fem. Normalment s’anima i hi torna amb més ganes al cap d’una estona o al dia següent. Quan el veig enfonsat li dic que allò és un contrasentit, perquè (tracto d’explicar-li) dibuixar, o aprendre a dibuixar, que seria el cas, hauria de ser un plaer, una diversió, un entreteniment. Però això no vol pas dir que quan dibuixi sense fixar-s’hi i es mostri orgullós del que ha fet (un garbuix sense direcció ni pensament) el deixi marxar tan alegrement.

Aprendre a dibuixar, com jugar a un joc de taula (i és que arrastro sempre el tema als meus interessos personals i als del blog), és divertir-se però imposant-se una sèrie de normes estrictes, poques, però necessàries (innecessàries de fet per a la vida real, necessàries per a poder desenvolupar l’activitat). De la mateixa manera que un no es posa a dibuixar un cotxe de qualsevol manera sinó que hi pensa i amb el traç intenta de copsar aquells trets o línies mentals que el representen, la bona disposició per a jugar a un joc de taula és també aquesta: entendre les regles i pensar quina és la millor aproximació al nostre abast per a desenvolupar-nos en el joc.

dibuixar white board

Jugar de qualsevol manera, moure’s o actuar sense una intenció o direcció clares, per tal d’acabar ràpidament, és una absoluta pèrdua de temps. A mi m’ha passat, i hauria estat més profitós no jugar i dedicar-se, simplement, a badocar (pràctica que també m’agrada i per la qual sempre hi estic preparat). No, tampoc val dibuixar ratlles sense sentit per tal d’omplir un full i ensenyar-lo i rebre els aplaudiments immerescuts d’aquells que t’estimen. El dibuix pot quedar bé o malament, però de seguida és perceptible la manca d’esforç, d’interès, de ganes. “Si no en tenies ganes per què t’hi has posat? Apa, juga a una altra cosa”, li espeto al meu fill quan això passa.

Recordem-ho cada vegada que hi juguem o dibuixem, amb els nostres fills, posem atenció als elements intrínsecs per a desenvolupar aquella activitat i en treurem molt bon profit.

dibuixar arlo

Per cert, per a dibuixar o jugar a jocs de taula no cal ser-ne un expert, tan sols tenir ganes de passar-ho bé, i cal també un mínim d’esforç (que veureu recompensat en acabar l’activitat).

Aquest article és el segon d’una sèrie; el primer el podeu trobar clicant aquí.

By Joel

Stone Age Junior… Una Introducció Al Joc

Stone Age Junior és un joc de Marco Teubner.

Per a 2-4 jugadors, a partir de 5 anys. El joc està dedicat al fill de l’autor, Paul.

Stone Age Junior és un joc de gestió de recursos on la memòria hi té un paper important.

Els jugadors hauran de competir per veure qui aconsegueix de completar el seu poblat abans que els altres. Per fer-ho hauran de construir tres cases o cabanyes de l’edat de pedra. Per a construir una cabanya, calen recursos. Aquests es troben repartits arreu del tauler i els jugadors es veuran obligats a recórrer-ne l’espai, que simbolitza una vall, per tal de collir-los.

Els recursos existents són els següents: ullals de mamut, mores del bosc, pots de fang, puntes de fletxa i peixos del riu. Hi ha un recurs adicional que és el gos llop, amb el qual podem substituir qualsevol dels anteriors si ens en manca algun per a poder construir una cabanya.

stone age junior house price

Hi ha tres piles de cabanyes i només poden construir-se aquelles que es troben a la part superior. Per cada una haurem de pagar una combinació de recursos diferent, i aquest intercanvi ve a simbolitzar el que necessita una família per a subsistir en el nostre poblat.

La part de memòria entra en joc quan ens hem de moure. El moviment condicionarà els recursos a obtenir, i per tant esdevé importantíssim, no tan sols per a l’estratègia de construcció pròpia, sinó també per tal d’interrompre la del contrari.

El moviment es realitza girant una de les fitxes de bosc que hi ha repartides al voltant del tauler i movent-se tantes caselles com s’indiqui a l’anvers, o deixant-se caure en una casella concreta si així es mostra. Serà principal, doncs, recordar què s’amaga rera cada una de les fitxes de bosc, per aconseguir els recursos més de pressa.

stone age junior inside box

Hi ha detalls en el disseny d’aquest joc que el fan excel·lent. La possibilitat de prendre-li el gos llop a l’adversari n’és una, com la possibilitat d’intercanviar recursos, no pas amb la resta de jugadors sinó en una de les caselles del mapa o tauler. La pròpia construcció del poblat és molt vistosa. Però hi ha un detall que supera els altres: els mamuts pintats de colors diferents a cada poblat i les fitxes de cartró amb el color de cada jugador. És un detall que denota l’experiència i la maduresa de l’autor del joc, Marco Teubner. Com que la memòria entra en joc, i el jugador està molt atent a les fitxes de bosc i als moviments de la resta de jugadors, sovint passa que ens oblidem de quina era la nostra pròpia figura o ninot (n’hi ha de quatre colors diferents), i per descomptat la corresponent als altres jugadors també. Els mamuts i les fitxes de colors són una simple i ràpida referència que et permet no perdre el fil i concentrar-te en allò que és més necessari per alçar-te victoriós.

stone age junior blue

Us recomano que obriu sempre el joc pel revers del tauler, podent gaudir així de la il·lustració magnífica de Michael Menzel, on la vall apareix sense els elements de joc que li roben protagonisme.

Una menció especial mereixen les instruccions del joc, escrites per Gregor Abraham, Hanna Weiss i Alex Weiss. Repasseu-les amb els vostres fills, són una bona introducció per entendre l’edat de pedra.

El joc original d’Stone Age, destinat a un públic d’edat més avançada, va ser publicat per Hans Im Glück l’any 2008. El seu creador, Michael Tummelhofer, és alhora el fundador d’aquesta reconegudíssima editorial de jocs de taula alemanya que ha publicat jocs com Carcassonne o Dominion. L’il·lustrador del joc original també és Michael Menzel.

By Joel

La Jota, Botiga De Joguines De Barri

Joguines de qualitat i al servei dels més menuts. La Jota, visita obligada per a famílies.

El comerç de proximitat és un valor afegit.

No és el mateix comprar una joguina i prou, que saber exactament què t’emportes. A les botigues La Jota pots estar ben segur de sortir-ne ben informat.

De Jota, n’hi ha dues. L’original, al carrer La Jota, a prop de la plaça Virrei Amat, la qual va obrir les seves portes farà uns 10 anys, i La Jota II, del carrer Borriana, oberta per la mateixa parella ara en farà uns 4. Ella, l’Assumpta, s’ocupa de la de dalt, i ell, en Joan, s’ocupa de la de sota.

En Joan fa més de 30 anys que és comercial de joguines i encara s’hi dedica (els horaris d’obertura de La Jota II estan subjectes a la seva disponibilitat). Aquesta és una qualitat rara de veure, i les famílies que hi passin per informar-se’n, a una o altra botiga, de segur que trobaran el consell que n’esperaven.

la jota penjador

Una de les característiques que més m’interessen, personalment, és la seva gran oferta de jocs de taula per a totes les edats. Gairebé en exclusivitat de la marca alemanya Haba.

la jota haba

L’Assumpta em reitera, mentre hi converso, allò del comerç de proximitat. Per tal d’autoetiquetar-se amb aquest lema, o enganxar-se’l a la solapa, no es tracta tan sols d’obrir una botiga i prou, has de saber què hi vens i a qui va dirigit cada producte, en aquest cas joguines. Ells viuen amb la tranquil·litat de saber-ho molt bé.

No s’acaba aquí, però. L’Assumpta m’assenyala un producte que ajuda els nanos a relacionar coneixements mitjançant un trencaclosques (es tracta d’una joguina educativa produïda per la marca noruega Larsen). Doncs resulta que un dia els va contactar perquè n’hi fessin una versió en català, a més de l’anglesa i la castellana, que ja es distribuïen, i gràcies a aquest neguit avui disposem de la versió catalana d’alguns d’aquests trencaclosques.

la jota endevinalla

Hi ha, en l’Assumpta, un neguit d’anar sempre una mica més enllà. Com s’exemplifica amb el fet de penjar una nova endevinalla cada mes a l’aparador de la botiga per tal de mantenir la clientela entretinguda, i fins els curiosos que passen pel davant.

Pensar en una bona joguina de qualitat es recomana cada vegada més, s’evita així l’excés a casa de joguines de baixa qualitat, que acostumen a ser la norma. Si ens ajuden a prendre la decisió encertada, encara molt millor.

By Joel

Jugar En Família, Un Repàs Als Tallers

Balanç d’aquesta primera ronda dels tallers Jugar en Família que arribaran a la seva conclusió el proper 1 de juliol.

Una experiència per a ser repetida…

Fa exactament 1 mes des que vaig anunciar els tallers Jugar en Família al blog (encara que quan pugui publicar aquest text que llegeixes potser hauran passat alguns dies més). Concretament va ser un 15 de maig, d’aquest 2017, però ja els havia començat a preparar des del dia 2 d’aquell mateix mes. La idea, de totes maneres, em va venir al cap quan portava tot just una setmana treballant amb la pàgina d’El petit gamer.

Vaig publicar el meu primer article a la pàgina en anglès (un 5 d’abril de 2017), amb la voluntat de no barrar-me el pas, però en ment ja tenia pensat que hauria d’esforçar-me, primordialment, a contactar amb l’àmbit local, els espais i les persones més properes. Una botiga de barri, una família que porta els seus nanos a la mateixa escola on van els meus. De seguida se’m va acudir que una bona manera d’atraure l’interès dels meus veïns seria posant en pràctica el mateix que promociono per escrit, jugar a jocs de taula en família. Basant-nos en aquesta premissa, els tallers han estat tot un èxit.

taller jugar en família cau d'en paff

He après molt, i han passat un munt de coses. El Cau d’en Paff, jugueteria que ens ha acollit per a fer els tallers gratuïts, tanca les seves portes i ens diu adéu. El negoci no els rutlla. Des d’aquí vull mostrar-los el meu agraïment, per haver-me ajudat a posar en marxa la maquinària necessària que m’ha permès de començar els tallers.

Vull agrair també la colaboració i confiança de Devir, sense els quals no hauria donat aquest pas endavant.

Hi ha hagut també sorpreses positives, com una invitació de l’APA de l’Escola Vicente Aleixandre de Martorell a participar en la seva festa de fi de curs; una futura pràctica dels tallers a l’espai de Can Portabella; l’inici d’una colaboració amb l’editorial Dragonaco, d’Alacant; i el contacte amb una altra jugueteria del barri, La Jota.

tallers jugar en família festa fi de curs

He entrat en contacte amb famílies molt diferents: des de la família que juga sovint i ha vingut a provar un joc en concret, fins la que no sabia on es ficava, passant per les que tenien més o menys curiositat i les que ja coneixien algun joc, de paraula o perquè l’havien jugat al poble o a casa uns parents. Amb totes elles hem passat una molt bona estona.

Si voleu veure fotos de l’activitat dels tallers visiteu el nostre facebook.

By Joel

Michael Menzel, Il·lustrador De Jocs De Taula

Michael Menzel va començar il·lustrant el seu primer joc de taula el 2004, una mica per casualitat com si diguéssim, i de seguida va fer-se un lloc a la indústria.

Li agradaria il·lustrar també contes infantils…

Per a saber la importància que té Michael Menzel en el sector, només cal dir que van encarregar-li el redisseny gràfic total d’un dels jocs més populars de les últimes dècades: Catan.

Al llarg de la seva carrera ha sabut treballar estils diferents i adaptar-se a l’interés i les mecàniques de cada joc, assegurant-se que els editors el prenguessin llavors per a qualsevol tipus de feina. Defugint de les etiquetes, ha il·lustrat jocs ambientats a l’Edat Mitjana, en l’Antiguitat, Època Romàntica, Clàssica, etc. El volum de jocs de taula infantils en els quals ha treballat és força superior a la resta (encara que es pot ben dir que ha treballat totes les àrees en les quals es subdivideix la catalogació per edats), però això s’explica perquè a Alemanya la producció de jocs de taula per a públic infantil és enorme, i en general es pot afirmar que la seva complexitat és menor, porta menys temps. De mitjana, un joc de taula pot portar de feina, a un sol il·lustrador que se n’ocupi, uns pocs mesos o més d’un any.

michael menzel

Com a il·lustrador, Michael Menzel treballa directament amb l’editor del joc, quan el disseny d’aquest (per part de l’autor) ja ha finalitzat i l’ambientació també ha estat definida. És, per tant, qui dóna vida al joc, insuflant l’ànima que el farà atractiu a les persones que se’l mirin. I és que, com passa amb les cobertes dels llibres i amb tantes altres coses, els jocs de taula ens entren pels ulls. El propi il·lustrador ens recorda, però, que un joc dolent no sobreviurà, per molt bonica i molt coherent que en sigui la seva aparença resultant. El que importa de debò és la mecànica, allò que fa que un joc sigui divertit o no. Per altra banda, si el joc funciona bé, i les il·lustracions l’acompanyen, aquestes no són pas neutres sinó que sumen i esdevenen clau també del seu èxit i del guany en popularitat.

Presentem en aquest blog una selecció molt breu de fotografies, comparant l’obra de Michael Menzel a tres jocs de taula diferents: Valerio el Valiente; Leo va a cal barber; Stone Age Junior.

michael menzel

michael menzel

michael menzel

A còpia d’anys, després d’haver-se convertit en un reconegut i lloat il·lustrador de jocs de taula, Michael Menzel finalment va donar el pas el 2012 i va publicar un joc propi, del qual n’és l’autor tant de la mecànica com de la part gràfica, i amb el qual ha guanyat diversos premis. Vegeu: Legends of Andor.

En la meva humil representació mental del que són els jocs de taula, Michael Menzel ja ha il·lustrat nombrosos contes, infantils i d’adults, doncs els jocs de taula ens expliquen històries formidables.

Si voleu veure’n més fotos accediu al nostre àlbum de facebook.

By Joel

Leo… Una Experiència Divertida

Un joc molt pelut per a 2-5 infants de 6+ anys.

L’autor és Leo Colovini i les il·lustracions de Michael Menzel. Llicència de Studiogiochi, publicat per AbacusSpiele i editat en català per Devir.

“Espereu-vos, l’avi és a punt d’arribar”, anuncia la Mama a la seva família. El pare arruga el front: “Podem començar sense ell, oi?” “Ni pensar-ho”, respon la mare, “em va especificar molt clarament que volia provar aquest joc”. Així doncs, no hi ha altre remei, fins que, finalment, l’avi arriba entre aplaudiments dels néts i un petó molt carinyós de la Mama, que també és la seva filla (bufa!). L’avi i el pare es miren, desafiant-se, com si anessin a començar un duel. “Vosaltres dos”, els crida l’atenció la Mama, “aquest és un joc cooperatiu, així que porteu-vos bé”.

La néta és la primera a moure en Leo, el treu del llit i el mou fins la casella més pròxima. Per a fer-ho ha utilitzat una carta de la seva mà amb el número 1 imprès a les cantonades. “En Leo s’ha aixecat mandrós avui, oi?”, pregunta la mare, y la seva filla riu. En girar la primera casella troben una zebra esporuguida que obstaculitza el camí d’en Leo, però no pas per gaire estona. “Sí!”, crida la nena. I el pare avança les agulles del rellotge 1 hora, només. “Per què el Papa porta el rellotge?”, pregunta el més petit de la casa. “Perquè a les regles especifica que l’ha de portar qui tingui menys cabells”, explica la mare, i acte seguit se’n riu. “I l’avi?”, pregunta de nou el nen. “Jo porto la gorra posada perquè ningú em descobreixi”, diu, i el nen s’ho empassa.

leo colovini mid term play

La següent a moure el Leo és la Mama, 3 caselles i descubreix a un rinoceront enfadat: +2 hores. El més petit de la casa juga una carta de 4 i a la casella corresponent hi descobreix un cocodril: i ja en van 6 hores en total. L’avi juga una carta de 2 i apareix un altre cocodril. “Vaja”, sospira. Li toca el torn al Papa, qui després de moure en Leo descobreix a la casella de destí a una lleona (al Leo li agrada molt d’aturar-se a flirtejar amb elles i perd 5 hores). Han passat més de 12 hores i s’ha perdut un dia sencer: el barber Bubu ja ha tancat.

El següent dia es descobreixen dos zebres, un cocodril i dos lloros, completant les 12 hores una altra vegada, sense haber arribat al destí final. “Recordeu bé els colors a les fitxes de cada animal”, els explica la mare, “si feu servir una carta de moviment del mateix color no s’aplica la penalització de temps”.

El tercer dia aconsegueixen d’arribar força lluny però tampoc s’enduen la victòria. I el quart, combinant la sort amb l’ús adequat dels colors per a prevenir l’avenç de les agulles del rellotge, recorren dos terços del camí fins la seva destinació final. Fins que el Papa es troba de nou amb una lleona i perden 5 hores de cop, que els obliguen a tornar a començar. “Quina mala sort!”, es queixa la filla; i afegeix: “Per què el Papa sempre ensopega amb una lleona?”. La Mama ironitza: “Això li hauràs de preguntar a ell, filla meva, ell ho deu saber”. Mentrestant, el Papa es posa vermell.

leo colovini start tile

Comença el cinquè i últim dia, i la tensió se sent ja sobre la taula. “Si no aconseguim que en Leo arribi a la seva destinació, a la nit següent li creixerà una cabellera amb la qual no podrà ni sortir de casa, i perdrem la partida”, els anuncia el pare. “Només ens queda una oportunitat”. Se succeeixen, doncs, com animats pel pare, una sèrie de moviments clau que permeten al Leo d’avançar més de la meitat del seu recorregut sense que les agulles del rellotge gairebé s’hagin mogut. Però desconeixen quins animals s’amaguen en el darrer tram. Un seguit de males combinacions fan perillar la missió conjunta, i quan li toca el torn a l’avi, el rellotge és a prop de creuar l’horari de tancar la persiana. “Si me’l deixes a 2 caselles podré arribar a la barberia del Bubu, però no sabem quin tipus d’animal s’amaga sota aquesta peça del tauler…”, s’expressa neguitós el pare. L’avi resta immòbil, no respon, els ulls fixos, penetrants, posats sobre la taula. “Què fa l’avi?”, pregunta la nena a la seva mare. “Està comptant”, explica ella, que l’ha pogut observar centenars de vegades amb la mateixa actitud tensa abans de tancar una partida al dòmino. “Què compta?”, pregunta el nen. Però no hi ha temps per a més explicacions, l’avi mou amb un 3 blau (de diversos tresos diferents que tenia a la mà), i a la casella corresponent hi apareix un animal amb el rerefons de color blau: les agulles del rellotge no es mouen. L’esclat d’alegria és unànime. “L’avi ha comptat les diferents caselles descobertes al llarg del joc i ha calculat quina era la probabilitat de que sortís un o altre color”, els instrueix la mare. “He estat de sort”, comenta amb humilitat l’avi.

El pare, després d’haver completat el seu moviment, deixant el Leo a la casella final on l’espera el barber Bubu, li ofereix a l’avi una bona encaixada de mans. “Sempre és bo de tenir un murri a la taula”, li diu. “Ja en som dos”, que li respon l’avi donant-li copets a l’esquena.

“Això vol dir que ha guanyat el pare?”, pregunta el més petit de la casa. “No”, corregeix la mare, “hem guanyat tots”. I al més petit se li il·lumina la cara.

Pots llegir una introducció descriptiva del mateix joc aquí.

By Joel

Leo… Una Introducció Al Joc

Leo —va a cal barber— és un joc de Leo Colovini.

Per a 2-5 jugadors, a partir de 6 anys. Un joc molt pelut.

D’avui no passa! En Leo ha d’anar a tallar-se els cabells o amb una crinera tan llarga no s’hi veurà. Decidit, surt de casa per anar a cal Bubu, el barber. Però en Leo es distreu fàcilment; li agrada fer-la petar amb els altres animals que es troba pel camí. Haureu d’ajudar-lo a arribar a temps a cal Bubu abans que la seva crinera creixi massa, tot recordant quins animals es troba.

Doncs aquesta és una síntesi admirable del joc, que he copiat aquí extreta de les instruccions que l’acompanyen dins la capsa.

leo colovini capsa

El Leo és un joc cooperatiu i de memòria. Els jocs cooperatius, en la seva majoria, unifiquen objectius i significa que tots els jugadors van a una (en aquest cas aconseguir que el personatge principal arribi a la seva destinació). Aquest tipus de jocs necessiten marcar un límit de temps, per exemple establint un límit de rondes, o els jugadors seguirien intentat-ho eternament fins a completar-lo (eliminant així el repte). D’aquí que al Leo li creixi la caballera amb cada nou dia que passa i al sisè serà tan llarga que ja no s’hi veurà i no hi haurà cap manera de fer-lo arribar a cal barber. Disposem, doncs, de 5 rondes per aconseguir el nostre objectiu.

El conflicte és el següent: les caselles estan repartides per la taula i saltant d’una a l’altra el Leo va ensopegant amb d’altres animals amb qui s’entreté i perd el temps. Amb l’ajuda d’un rellotge anem avançant les agulles i si arribem a les vuit del vespre (1 volta sencera) vol dir que la barberia és tancada, ha passat un dia, i hem de tornar a començar. Per moure’ns hem d’utilitzar cartes de moviment. Aquestes són de colors diferents i ens permeten estalviar-nos d’avançar l’agulla del rellotge si coincideixen amb el color de rerefons de l’animal que ens hem trobat.

leo colovini rellotge

I aquí és on hi entra la part de memòria. Els animals estan cap per avall, de manera que quan avancem per la jungla realment no sabem quin animal ens trobarem. A partir del segon dia haurem de recordar les caselles que hem descobert durant el transcurs del primer, i així consecutivament els dies posteriors, per a utilitzar les cartes de la nostra mà adequadament. Val a dir que no hi ha estratègia fixe, doncs al principi de cada nova ronda (o nou dia) es tornen a barrejar i repartir les cartes de moviment.

leo colovini start

Leo Colovini és un dels autors europeus creadors de jocs de taula més populars i aclamats. Amb 22 anys va publicar-ne el primer (això era el 1986), i aquest del qual us en parlo avui va ser presentat l’any passat, el 2016. Han passat 30 anys, i un munt de títols més. Però la seva relació amb el món que ens ocupa va començar fins i tot molt abans, quan tenia només 12 anys i va trobar-se amb l’americà Alex Randolph, ja llavors un mestre i veterà del món dels jocs, en un club d’escacs de Venècia. Però aquesta és una història que dóna per a un article sencer.

Si voleu llegir una ressenya més narrativa, sobre l’experiència de jugar-lo, cliqueu aquí.

By Joel