A Què Juga La Generalitat De Catalunya?

pair of kings

El passat 1 d’octubre es van repartir les cartes d’una partida de pòker on s’hi juga el nostre futur.

Juguem al Texas hold’em amb persones per comptes de fitxes…

Quan vaig publicar el meu article A què juguen a La Moncloa?, una persona em va respondre el següent: em sembla molt bé, però tu saps a què juga la Generalitat?; i li vaig haver de respondre honestament que no ho sabia. Era només qüestió de temps que m’hi posés i que intentés equilibrar la balança, preguntant-me de veritat a què juga el govern de Catalunya.

Juguen, exactament, a una partida de pòker. Aquesta afirmació pot ferir sensibilitats, però no es tracta d’una anàlisi social ni política en profunditat, res seriós (respireu tranquils). Aquesta proposta és metafòrica, amb la voluntat d’aproximar-nos a les accions empreses per la Generalitat emprant la terminologia dels jocs de taula.

En el Texas hold’em cadascú conserva dues cartes que l’altre no coneix, però que pot intuir. L’Estat espanyol (no pas La Moncloa en solitari, sinó tota l’elit que sosté el règim democràtic inaugurat amb la Constitució del 1978) amaga dos reis (dues K) de pals negres. El govern català tan sols té cors, de numeració diferent i sense gaire importància.

flush de la generalitat

El passat 1 d’octubre es van posar les tres primeres cartes descobertes sobre la taula (d’això se’n diu flop) i encara que l’Estat espanyol manté la paella agafada pel mànec, doncs els seus dos reis li donen confiança, aquell dia no va fer res més que cedir a un govern de Catalunya que va sumar un parell de cors més.

Bàsicament, perquè s’entengui, la Generalitat juga a l’engany (bluff), rebutjant les pobres cartes que se li han repartit, inflant-ne el seu valor, però l’Estat no li compra. Una i altre s’ho acabaran jugant tot (all-in), i qui perdi haurà d’abandonar la taula de joc.

El 155 és la quarta carta descoberta (turn) i no és ni el tercer rei que necessita l’Estat, ni el cinquè cor que necessita la Generalitat.

La cinquena carta descoberta (river) decidirà definitivament la partida. Es tracta de la declaració d’independència i la seva recepció internacional. Serà un cor? Serà un rei? Serà, potser, un rei de cors? Amb aquest darrer ningú hi perdria massa (hi hauria independència, però pactada).

poker

Allò que engoixa els catalans és el mateix que engoixa els participants i espectadors d’una partida de pòker, l’esdevenidor és una incògnita i malgrat les probabilitats més o menys altes d’uns i altres, finalment la sort es decantarà cap un dels dos costats.

La sort i l’esperança de que tot anirà bé són les úniques armes de qui té una mà dolenta i tot i així ha decidit jugar-se-la, per les raons que sigui, i això fa que tàcticament s’esforci a aparentar el contrari (l’engany o bluff de què parlàvem). El seu posicionament i convicció són els que provoquen que l’altre abandoni, pensant que hi perdrà més si arriba fins el final. L’Estat, en aquest cas, no s’ha cregut a la Generalitat, i les dues posicions resten a l’espera d’aquesta cinquena i última carta, amb la qual s’ho juguen tot.

Espero, sincerament, que la Generalitat tingui un as a la màniga.

By Joel

Author: Joel

I enjoy playing games with my children, friends and family. L’anterior és el lema que faig servir en anglès, i és veritat. També faig promoció i tallers d’iniciació als jocs de taula, perquè crec que el joc és essencial per a l’ésser humà. No es tracta de buscar-li tres peus al gat, sinó que mentres et diverteixes (i divertir-se és del tot necessari) pots exercitar un cúmul d’habilitats i progressar-hi. La vida seria més profitosa si puguéssim jugar una mica cada dia.