Stone Age Junior… Una Reseña Divertida

Stone Age Junior es un juego de gestión de recursos para 2-4 niños de 5+ años.

Autoría de Marco Teubner e ilustraciones de Michael Menzel. Publicado por Hans Im Glück y editado en español por Devir.

“Papá, me pasas el dado?”, el más pequeño de la casa se encarga de dar comienzo a una nueva partida familiar, con un juego recién adquirido y que se llama Stone Age Junior. “En este juego no se tiran los dados hijo, para moverte debes darle la vuelta a una de las losetas de bosque que hay alrededor del tablero”, le responde papá.

“¿Por qué hay losetas de bosque esparcidas por toda la mesa?”, es la hija, quien acaba de sentarse junto con su madre. “En la Edad de Piedra”, empieza Padre, “había bosques muy profundos y cada vez que las personas salían de su aldea debían cruzarlos para alcanzar su destino. Estas losetas simbolizan ese bosque, y para cruzarlo deberéis tener muy buena memoria; recordad el camino correcto o podriais perderos y terminar en el sitio equivocado”. Ambos, hijo e hija, quedan admirados de lo que les acaba de contar papá.

“Vuestro padre sabe muchas cosas sobre la Edad de Piedra”, dice Madre, “a veces hasta pienso que creció en ella”, tras lo cual le dedica una sonrisa.

stone age jr close up

El más pequeño de la casa le da la vuelta a la primera loseta y en la cara interior aparece impreso un jarrón de arcilla. “Una taza de chocolate!”, grita el niño. “En realidad se trata de un jarrón de arcilla. En la Edad de Piedra trabajaban el barro para crear jarrones muy parecidos a éste”, le corrige papá.

Tras mover su peón al campo de barro y recoger su recurso, le toca al siguiente jugador. La madre voltea una loseta donde aparece la silueta de un pescado. Mueve su peón al lado del río y recoge su recurso: un pescado azul de madera. “Ahora ya sólo me quedan un par de recursos más para poder construir cualquiera de las tres casas que hay disponibles”.

stone age jr side

“¿Por qué se necesitan pescados para construir una casa?”, pregunta la hija frunciendo el entrecejo. “En realidad, los recursos requeridos para comprar una casa no se utilizan en su construcción, simbolizan lo que necesitaba una familia para subsistir”, explica el padre. “Imaginaros una aldea sin utensilios, ni comida, ni otros recursos para comerciar. Nadie querría vivir en ella, verdad?”

“Entonces”, razona la hija, “los recursos son para atraer una familia a nuestro poblado”. “Exacto!”, exclama papá, “lo has entendido perfectamente. Una vez tienes una familia nueva en tu aldea, ésta se construye su propia cabaña”.

stone age jr housing

“¿Estamos jugando o dando clases magistrales de historia?”, pregunta mamá. Tras lo cual la hija levanta una de las losetas de bosque donde aparece el dibujo de un dado con la cara del uno. Mueve su peón un espacio sobre el tablero y recoge su recurso: “¿Me ha tocado un perro?” “Es un perro lobo, y se llama Cham. Te servirá de comodín, es decir que tiene el mismo valor que cualquiera de los otros recursos. Esto simboliza…”, papá se corta tras darse cuenta que quizá está hablando un poco demasiado.  “En fin, es como mandar al perro a por el recurso que te falta, no es eso?”, le anima mamá. “Exactamente”, concede y enseguida voltea una loseta de bosque para no perder más tiempo.

Así se van sucediendo los movimientos, y se demuestra que los niños tienen mejor memoria que sus padres, recordando, cuando las losetas vuelven a ponerse boca abajo, donde se esconden los recursos que más necesitan, ¿o debería decir los que más les atraen? Porqué, mientras el niño colecciona lo que él se ha empecinado en llamar tazitas de chocolate, la niña coge moras del bosque y de esta forma, acumulando recursos innecesarios, van desaprovechando un turno tras otro y parece que finalmente se ha establecido un duelo entre papá y mamá.

stone age jr pottery

Todo vale, hasta robarse el perro lobo el uno al otro. “No me lo digas”, reacciona mamá, “esto simboliza el entrenamiento fiel y acude a tí, dejando mi aldea, tras haber escuchado tu silbido habilidoso”.

Sin embargo papá no cede y con ese último movimiento se apodera de los recursos necesarios para construir su tercera y última cabaña (o invitar a la familia que habrá de construirla). Pero aún no puede, no en este turno, primero deberá volver a la aldea central, donde podrá encontrar a la familia que le acompañe, ya en su próxima jugada.

Así que la madre tiene una última oportunidad. Si ella es capaz de robarle el perro lobo a él, tendrá la victoria casi asegurada. Pero no le va a ser fácil. La loseta de bosque tras la cual se esconde el perro ya está volteada. Necesita una loseta con el dado impreso para moverse. Y que le permita avanzar 4 casillas, para ser más exactos. “¿Quieres que te diga dónde se encuentra?”, le pregunta la hija. Pero mamá no quiere recibir ninguna ayuda. Mueve su dedo índice dudando entre levantar una u otra, hasta que al final se decide por girar la loseta que esconde el dado con el número dos. “No, esa no, era la otra!”, la riñe su propia hija.

stone age jr playing

“Ha ganado papá?”, se queja el más pequeño. “Eso no importa demasiado”, declara el padre, “cada uno de nosotros ha empezado su poblado, nos hemos independizado de la aldea central donde nacimos y hemos crecido, esa es la verdadera aventura de la Edad de Piedra, cuenta la historia de como los seres humanos nos expandimos por el territorio. Ahora miraremos al futuro con ojos a la vez viejos y nuevos, llevando a cuestas con nosotros todo lo que hemos aprendido, y con nuevas ideas que queremos poner en práctica, soñando poder convertir nuestros deseos en realidad”.

Cuando los niños ya están acostados en la cama, mamá se acerca a papá y lo abraza. “Para ser un hombre de la Edad de Piedra, se te da muy bien encandilar a nuestros hijos. Te quiero”.

Papá sonríe y se emociona.

Si quieres leer una reseña descriptiva del juego te recomiendo la que hizo en su día Padres Frikis.

By Joel

Stone Age Junior… Una Introducció Al Joc

Stone Age Junior és un joc de Marco Teubner.

Per a 2-4 jugadors, a partir de 5 anys. El joc està dedicat al fill de l’autor, Paul.

Stone Age Junior és un joc de gestió de recursos on la memòria hi té un paper important.

Els jugadors hauran de competir per veure qui aconsegueix de completar el seu poblat abans que els altres. Per fer-ho hauran de construir tres cases o cabanyes de l’edat de pedra. Per a construir una cabanya, calen recursos. Aquests es troben repartits arreu del tauler i els jugadors es veuran obligats a recórrer-ne l’espai, que simbolitza una vall, per tal de collir-los.

Els recursos existents són els següents: ullals de mamut, mores del bosc, pots de fang, puntes de fletxa i peixos del riu. Hi ha un recurs adicional que és el gos llop, amb el qual podem substituir qualsevol dels anteriors si ens en manca algun per a poder construir una cabanya.

stone age junior house price

Hi ha tres piles de cabanyes i només poden construir-se aquelles que es troben a la part superior. Per cada una haurem de pagar una combinació de recursos diferent, i aquest intercanvi ve a simbolitzar el que necessita una família per a subsistir en el nostre poblat.

La part de memòria entra en joc quan ens hem de moure. El moviment condicionarà els recursos a obtenir, i per tant esdevé importantíssim, no tan sols per a l’estratègia de construcció pròpia, sinó també per tal d’interrompre la del contrari.

El moviment es realitza girant una de les fitxes de bosc que hi ha repartides al voltant del tauler i movent-se tantes caselles com s’indiqui a l’anvers, o deixant-se caure en una casella concreta si així es mostra. Serà principal, doncs, recordar què s’amaga rera cada una de les fitxes de bosc, per aconseguir els recursos més de pressa.

stone age junior inside box

Hi ha detalls en el disseny d’aquest joc que el fan excel·lent. La possibilitat de prendre-li el gos llop a l’adversari n’és una, com la possibilitat d’intercanviar recursos, no pas amb la resta de jugadors sinó en una de les caselles del mapa o tauler. La pròpia construcció del poblat és molt vistosa. Però hi ha un detall que supera els altres: els mamuts pintats de colors diferents a cada poblat i les fitxes de cartró amb el color de cada jugador. És un detall que denota l’experiència i la maduresa de l’autor del joc, Marco Teubner. Com que la memòria entra en joc, i el jugador està molt atent a les fitxes de bosc i als moviments de la resta de jugadors, sovint passa que ens oblidem de quina era la nostra pròpia figura o ninot (n’hi ha de quatre colors diferents), i per descomptat la corresponent als altres jugadors també. Els mamuts i les fitxes de colors són una simple i ràpida referència que et permet no perdre el fil i concentrar-te en allò que és més necessari per alçar-te victoriós.

stone age junior blue

Us recomano que obriu sempre el joc pel revers del tauler, podent gaudir així de la il·lustració magnífica de Michael Menzel, on la vall apareix sense els elements de joc que li roben protagonisme.

Una menció especial mereixen les instruccions del joc, escrites per Gregor Abraham, Hanna Weiss i Alex Weiss. Repasseu-les amb els vostres fills, són una bona introducció per entendre l’edat de pedra.

El joc original d’Stone Age, destinat a un públic d’edat més avançada, va ser publicat per Hans Im Glück l’any 2008. El seu creador, Michael Tummelhofer, és alhora el fundador d’aquesta reconegudíssima editorial de jocs de taula alemanya que ha publicat jocs com Carcassonne o Dominion. L’il·lustrador del joc original també és Michael Menzel.

By Joel

Jugar En Família, Un Repàs Als Tallers

Balanç d’aquesta primera ronda dels tallers Jugar en Família que arribaran a la seva conclusió el proper 1 de juliol.

Una experiència per a ser repetida…

Fa exactament 1 mes des que vaig anunciar els tallers Jugar en Família al blog (encara que quan pugui publicar aquest text que llegeixes potser hauran passat alguns dies més). Concretament va ser un 15 de maig, d’aquest 2017, però ja els havia començat a preparar des del dia 2 d’aquell mateix mes. La idea, de totes maneres, em va venir al cap quan portava tot just una setmana treballant amb la pàgina d’El petit gamer.

Vaig publicar el meu primer article a la pàgina en anglès (un 5 d’abril de 2017), amb la voluntat de no barrar-me el pas, però en ment ja tenia pensat que hauria d’esforçar-me, primordialment, a contactar amb l’àmbit local, els espais i les persones més properes. Una botiga de barri, una família que porta els seus nanos a la mateixa escola on van els meus. De seguida se’m va acudir que una bona manera d’atraure l’interès dels meus veïns seria posant en pràctica el mateix que promociono per escrit, jugar a jocs de taula en família. Basant-nos en aquesta premissa, els tallers han estat tot un èxit.

taller jugar en família cau d'en paff

He après molt, i han passat un munt de coses. El Cau d’en Paff, jugueteria que ens ha acollit per a fer els tallers gratuïts, tanca les seves portes i ens diu adéu. El negoci no els rutlla. Des d’aquí vull mostrar-los el meu agraïment, per haver-me ajudat a posar en marxa la maquinària necessària que m’ha permès de començar els tallers.

Vull agrair també la colaboració i confiança de Devir, sense els quals no hauria donat aquest pas endavant.

Hi ha hagut també sorpreses positives, com una invitació de l’APA de l’Escola Vicente Aleixandre de Martorell a participar en la seva festa de fi de curs; una futura pràctica dels tallers a l’espai de Can Portabella; l’inici d’una colaboració amb l’editorial Dragonaco, d’Alacant; i el contacte amb una altra jugueteria del barri, La Jota.

tallers jugar en família festa fi de curs

He entrat en contacte amb famílies molt diferents: des de la família que juga sovint i ha vingut a provar un joc en concret, fins la que no sabia on es ficava, passant per les que tenien més o menys curiositat i les que ja coneixien algun joc, de paraula o perquè l’havien jugat al poble o a casa uns parents. Amb totes elles hem passat una molt bona estona.

Si voleu veure fotos de l’activitat dels tallers visiteu el nostre facebook.

By Joel

Leo… Una Reseña Divertida

Un juego muy peludo para 2-5 niños de 6+ años.

Autoría de Leo Colovini e ilustraciones de Michael Menzel. Licencia de Studiogiochi, publicado por AbacusSpiele y editado en español por Devir.

“Esperad, que el abuelo está a punto de llegar”, advierte Mamá al resto de su familia. Papá junta las cejas: “Podemos empezar sin él, no?” “Ni hablar”, responde la madre, “me especificó muy claramente que quería probar este juego”. Así que no hay más que esperarle, hasta que, finalmente, llega el abuelo entre aclamaciones de los nietos y un beso tierno de Mamá, que a la vez es su hija (¡qué lío!). Abuelo y Papá se saludan con la mirada, un tanto desafiante, como dos tahúres antes de enfrentarse en un duelo. “Vosotros dos”, les llama la atención Mamá, “este es un juego cooperativo, así que portaros bien”.

La nieta es la primera en mover a Leo, lo saca de su cama y lo mueve a la casilla más próxima. Para ello ha utilizado una carta de su mano con el número 1 impreso en las esquinas. “Leo se ha levantado algo perezoso hoy, no?”, pregunta la madre, y su hija se ríe. Al girar la primera casilla encuentran una zebra asustadiza que entorpece el camino de Leo, pero no mucho. “Bien!”, grita la niña. Y el padre avanza las agujas del reloj 1 hora solamente. “Por qué Papá lleva el reloj?”, pregunta el más pequeño de la casa. “Porque en las instrucciones especifica que debe llevarlo quien tenga menos pelo”, explica la madre, y acto seguido sonríe. “Y el abuelo?”, pregunta de nuevo el niño. “Yo llevo la gorra puesta para que no me descubran”, y de esta manera el nieto se queda contento.

leo colovini mid term play

La siguiente en mover a Leo es Mamá, 3 casillas y descubre a un rinoceronte enfadado: +2 horas. El más pequeño de la casa juega una carta de 4 y en la casilla correspondiente descubre a un cocodrilo: y ya van 6 horas en total. El abuelo juega una carta de 2 y aparece otro cocodrilo. “Vaya”, resopla. Le toca el turno a Papá, quien tras mover a Leo descubre en la casilla de destino a una leona (a Leo le encanta detenerse a flirtear con ellas y pierde 5 horas). Tras lo cual han pasado más de 12 horas y se ha perdido un día entero: Bubu, el barbero, ya cerró.

Al día siguiente se descubren dos zebras, un cocodrilo y dos loros, completando las 12 horas otra vez, sin haber llegado a destino. “Recordad bien los colores en las fichas de los animales”, les cuenta Mamá, “si usáis una carta de movimiento del mismo color se anula la penalización de tiempo”.

Al tercer día consiguen llegar bastante lejos pero también fracasan. Y al cuarto, combinando algo de buena suerte con el uso adecuado de colores para prevenir el avanze de las agujas del reloj, recorren dos tercios del recorrido hasta su destino final. Hasta que Papá se encuentra con una leona y pierden 5 horas de golpe, y vuelta a empezar. “Qué royo!”, suelta la hija, y añade: “Por qué Papá siempre se tropieza con alguna leona?” Mamá, ironizando, le responde: “Eso pregúntaselo a tu padre querida, él sabrá”. Mientras, Papá se sonroja.

leo colovini start tile

Empieza el quinto y último día, y la tensión invade la mesa. “Si no logramos que Leo llegue a su destino, le crecerá tal melena durante la noche que ya no podrá salir ni de su casa, y perderemos la partida”, anuncia Papá. “Sólo nos queda esta oportunidad”. Se suceden, como alentados por las palabras del padre, una série de movimientos clave que permiten a Leo avanzar más de la mitad de su recorrido, y las agujas del reloj apenas se han movido. Pero desconocen qué animales se esconden bajo las losetas del último tramo. Una consecución de malas combinaciones hacen que peligre la misión conjunta, y cuando le toca el turno al abuelo, el reloj está casi a punto de vencer el horario de cierre. “Si me lo dejas a tiro de 2 llegamos a la barbería de Bubu a tiempo, pero no sabemos qué animal se esconde debajo de esa casilla…”, se expresa apesadumbrado Papá. Pero abuelo no se inmuta, no responde ni se mueve, los ojos fijos, penetrantes, sobre la mesa. “Qué hace el abuelo?”, pregunta la niña a su madre. “Está contando”, le explica ella, quien le ha podido observar centenares de veces con esa misma actitud tensa cuando se encontraba a punto de cerrar una partida al dominó. “Contando?”, pregunta el niño. Pero no hay tiempo para respuestas, el abuelo mueve con un 3 azul (de varios treses de distinto color que tenía en la mano), y en la casilla destino aparece un animal con el trasfondo de color azul: las agujas del reloj no se mueven. El estallido de alegría es unánime. “Abuelo ha contado las diferentes casillas descubiertas a lo largo del juego y ha calculado cual era la probabilidad de que le saliera uno u otro color”, instruye a sus hijos la madre. “Ha sido suerte”, se expresa humildemente el abuelo.

leo colovini all tiles up

Papá, tras haber completado su movimiento, situando a Leo en la casilla final junto al barbero Bubu, le ofrece una encajada de manos al abuelo. “Siempre es bueno contar con un tahúr en la mesa”, le dice. “O dos”, le responde el abuelo guiñándole el ojo.

“Eso significa que ha ganado Papá?”, pregunta el más pequeño de la casa. “No”, le corrige la madre, “hemos ganado todos”. Tras lo cual al más pequeño se le ilumina el rostro.

By Joel

Leo… Una Experiència Divertida

Un joc molt pelut per a 2-5 infants de 6+ anys.

L’autor és Leo Colovini i les il·lustracions de Michael Menzel. Llicència de Studiogiochi, publicat per AbacusSpiele i editat en català per Devir.

“Espereu-vos, l’avi és a punt d’arribar”, anuncia la Mama a la seva família. El pare arruga el front: “Podem començar sense ell, oi?” “Ni pensar-ho”, respon la mare, “em va especificar molt clarament que volia provar aquest joc”. Així doncs, no hi ha altre remei, fins que, finalment, l’avi arriba entre aplaudiments dels néts i un petó molt carinyós de la Mama, que també és la seva filla (bufa!). L’avi i el pare es miren, desafiant-se, com si anessin a començar un duel. “Vosaltres dos”, els crida l’atenció la Mama, “aquest és un joc cooperatiu, així que porteu-vos bé”.

La néta és la primera a moure en Leo, el treu del llit i el mou fins la casella més pròxima. Per a fer-ho ha utilitzat una carta de la seva mà amb el número 1 imprès a les cantonades. “En Leo s’ha aixecat mandrós avui, oi?”, pregunta la mare, y la seva filla riu. En girar la primera casella troben una zebra esporuguida que obstaculitza el camí d’en Leo, però no pas per gaire estona. “Sí!”, crida la nena. I el pare avança les agulles del rellotge 1 hora, només. “Per què el Papa porta el rellotge?”, pregunta el més petit de la casa. “Perquè a les regles especifica que l’ha de portar qui tingui menys cabells”, explica la mare, i acte seguit se’n riu. “I l’avi?”, pregunta de nou el nen. “Jo porto la gorra posada perquè ningú em descobreixi”, diu, i el nen s’ho empassa.

leo colovini mid term play

La següent a moure el Leo és la Mama, 3 caselles i descubreix a un rinoceront enfadat: +2 hores. El més petit de la casa juga una carta de 4 i a la casella corresponent hi descobreix un cocodril: i ja en van 6 hores en total. L’avi juga una carta de 2 i apareix un altre cocodril. “Vaja”, sospira. Li toca el torn al Papa, qui després de moure en Leo descobreix a la casella de destí a una lleona (al Leo li agrada molt d’aturar-se a flirtejar amb elles i perd 5 hores). Han passat més de 12 hores i s’ha perdut un dia sencer: el barber Bubu ja ha tancat.

El següent dia es descobreixen dos zebres, un cocodril i dos lloros, completant les 12 hores una altra vegada, sense haber arribat al destí final. “Recordeu bé els colors a les fitxes de cada animal”, els explica la mare, “si feu servir una carta de moviment del mateix color no s’aplica la penalització de temps”.

El tercer dia aconsegueixen d’arribar força lluny però tampoc s’enduen la victòria. I el quart, combinant la sort amb l’ús adequat dels colors per a prevenir l’avenç de les agulles del rellotge, recorren dos terços del camí fins la seva destinació final. Fins que el Papa es troba de nou amb una lleona i perden 5 hores de cop, que els obliguen a tornar a començar. “Quina mala sort!”, es queixa la filla; i afegeix: “Per què el Papa sempre ensopega amb una lleona?”. La Mama ironitza: “Això li hauràs de preguntar a ell, filla meva, ell ho deu saber”. Mentrestant, el Papa es posa vermell.

leo colovini start tile

Comença el cinquè i últim dia, i la tensió se sent ja sobre la taula. “Si no aconseguim que en Leo arribi a la seva destinació, a la nit següent li creixerà una cabellera amb la qual no podrà ni sortir de casa, i perdrem la partida”, els anuncia el pare. “Només ens queda una oportunitat”. Se succeeixen, doncs, com animats pel pare, una sèrie de moviments clau que permeten al Leo d’avançar més de la meitat del seu recorregut sense que les agulles del rellotge gairebé s’hagin mogut. Però desconeixen quins animals s’amaguen en el darrer tram. Un seguit de males combinacions fan perillar la missió conjunta, i quan li toca el torn a l’avi, el rellotge és a prop de creuar l’horari de tancar la persiana. “Si me’l deixes a 2 caselles podré arribar a la barberia del Bubu, però no sabem quin tipus d’animal s’amaga sota aquesta peça del tauler…”, s’expressa neguitós el pare. L’avi resta immòbil, no respon, els ulls fixos, penetrants, posats sobre la taula. “Què fa l’avi?”, pregunta la nena a la seva mare. “Està comptant”, explica ella, que l’ha pogut observar centenars de vegades amb la mateixa actitud tensa abans de tancar una partida al dòmino. “Què compta?”, pregunta el nen. Però no hi ha temps per a més explicacions, l’avi mou amb un 3 blau (de diversos tresos diferents que tenia a la mà), i a la casella corresponent hi apareix un animal amb el rerefons de color blau: les agulles del rellotge no es mouen. L’esclat d’alegria és unànime. “L’avi ha comptat les diferents caselles descobertes al llarg del joc i ha calculat quina era la probabilitat de que sortís un o altre color”, els instrueix la mare. “He estat de sort”, comenta amb humilitat l’avi.

El pare, després d’haver completat el seu moviment, deixant el Leo a la casella final on l’espera el barber Bubu, li ofereix a l’avi una bona encaixada de mans. “Sempre és bo de tenir un murri a la taula”, li diu. “Ja en som dos”, que li respon l’avi donant-li copets a l’esquena.

“Això vol dir que ha guanyat el pare?”, pregunta el més petit de la casa. “No”, corregeix la mare, “hem guanyat tots”. I al més petit se li il·lumina la cara.

Pots llegir una introducció descriptiva del mateix joc aquí.

By Joel

Leo… Una Introducció Al Joc

Leo —va a cal barber— és un joc de Leo Colovini.

Per a 2-5 jugadors, a partir de 6 anys. Un joc molt pelut.

D’avui no passa! En Leo ha d’anar a tallar-se els cabells o amb una crinera tan llarga no s’hi veurà. Decidit, surt de casa per anar a cal Bubu, el barber. Però en Leo es distreu fàcilment; li agrada fer-la petar amb els altres animals que es troba pel camí. Haureu d’ajudar-lo a arribar a temps a cal Bubu abans que la seva crinera creixi massa, tot recordant quins animals es troba.

Doncs aquesta és una síntesi admirable del joc, que he copiat aquí extreta de les instruccions que l’acompanyen dins la capsa.

leo colovini capsa

El Leo és un joc cooperatiu i de memòria. Els jocs cooperatius, en la seva majoria, unifiquen objectius i significa que tots els jugadors van a una (en aquest cas aconseguir que el personatge principal arribi a la seva destinació). Aquest tipus de jocs necessiten marcar un límit de temps, per exemple establint un límit de rondes, o els jugadors seguirien intentat-ho eternament fins a completar-lo (eliminant així el repte). D’aquí que al Leo li creixi la caballera amb cada nou dia que passa i al sisè serà tan llarga que ja no s’hi veurà i no hi haurà cap manera de fer-lo arribar a cal barber. Disposem, doncs, de 5 rondes per aconseguir el nostre objectiu.

El conflicte és el següent: les caselles estan repartides per la taula i saltant d’una a l’altra el Leo va ensopegant amb d’altres animals amb qui s’entreté i perd el temps. Amb l’ajuda d’un rellotge anem avançant les agulles i si arribem a les vuit del vespre (1 volta sencera) vol dir que la barberia és tancada, ha passat un dia, i hem de tornar a començar. Per moure’ns hem d’utilitzar cartes de moviment. Aquestes són de colors diferents i ens permeten estalviar-nos d’avançar l’agulla del rellotge si coincideixen amb el color de rerefons de l’animal que ens hem trobat.

leo colovini rellotge

I aquí és on hi entra la part de memòria. Els animals estan cap per avall, de manera que quan avancem per la jungla realment no sabem quin animal ens trobarem. A partir del segon dia haurem de recordar les caselles que hem descobert durant el transcurs del primer, i així consecutivament els dies posteriors, per a utilitzar les cartes de la nostra mà adequadament. Val a dir que no hi ha estratègia fixe, doncs al principi de cada nova ronda (o nou dia) es tornen a barrejar i repartir les cartes de moviment.

leo colovini start

Leo Colovini és un dels autors europeus creadors de jocs de taula més populars i aclamats. Amb 22 anys va publicar-ne el primer (això era el 1986), i aquest del qual us en parlo avui va ser presentat l’any passat, el 2016. Han passat 30 anys, i un munt de títols més. Però la seva relació amb el món que ens ocupa va començar fins i tot molt abans, quan tenia només 12 anys i va trobar-se amb l’americà Alex Randolph, ja llavors un mestre i veterà del món dels jocs, en un club d’escacs de Venècia. Però aquesta és una història que dóna per a un article sencer.

Si voleu llegir una ressenya més narrativa, sobre l’experiència de jugar-lo, cliqueu aquí.

By Joel

Carcassonne Junior… Una Experiència Divertida

Carcassonne Junior és un joc de col·locació per a 2-4 nens de 4+ anys.

L’autor és Marco Teubner i les il·lustracions de Rolf Vogt. Publicat per Hans Im Glück y editat en castellà per Devir.

“Em demano ser el primer”, diu el pare, i abans que ningú pugui reprimir-lo continua: “Ningú d’aquesta taula ha viatjat a Carcassonne tantes vegades com jo. A més, sempre us toca començar a vosaltres, així que aquest cop em toca a mi”. Agafa una peça del tauler i la col·loca al mig de la taula. “Som-hi!” A la peça hi surt dibuixada una noia vestida de blau, creuant un pont sobre un estany amb aneguets. Aquest és el personatge que ha escollit el Papa.

El petit de la casa ha escollit el noi dels cabells i la capa roja. Col·locant la seva peça s’adona que el personatge que hi apareix coincideix amb el seu color. “Posa-la al costat de la meva”, l’invita el pare. “No, vull començar un camí nou”, li respon el més petit. La mare somriu i aixeca una cella.

carcassonne junior

Ara és el torn de la Mama (ella porta la noia del vestit groc), i col·loca la peça al costat de la del seu fill. El mateix fa la filla, que porta el nen vestit de verd, alhora que també tanca el camí: cada un d’ells, menys el pare, pot així desfer-se d’una de les figuretes.

“Això significa que hem guardat ja uns quants animals”, explica la mare.

El Papa continua amb la seva estratègia d’anar fent camí en solitari. La resta de membres de la família s’ajuden tancant vies i compartint camins, fins que al cap de 5 minuts ja s’han desfet de la meitat de les seves figuretes.

Però aleshores el pare aconsegueix de col·locar la peça desitjada, tancant camí i posant sobre el taulell fins a 5 de les seves vuit figuretes. “La meva estratègia funciona”, diu, intentant intimidar els altres. “Quina estratègia?”, se’n riu la mare. “Aquest no és un joc cooperatiu, estimada”, diu el pare, i la mare aixeca les dues celles.

La partida continua. El Papa col·loca les peces de tauler dels seus adversaris ben lluny, en extrems apartats on es fa difícil de conectar els camins, i ni pensar a tancar-los. A poc a poc es va desfent dels seus ninotets blaus fins que en col·loca el darrer sobre el taulell.

“Ha guanyat el Papa!”, se sorpèn la filla. El petit de la casa s’afanya a col·locar la resta de peces, aprofitant que el joc s’ha acabat, decidit a construir una vila medieval.

La Mama interroga el Papa: “I quin és el motiu que hagis viatjat tant a Carcassonne, si es pot saber?” “Això”, respon entrebancant-se, “va ser abans que ens coneguèssim, vida meva”.

Una introducció descriptiva del joc la podeu trobar aquí.

By Joel

Carcassonne Junior… Una Reseña Divertida

Carcassonne Junior es un astuto juego de colocación para 2-4 niños de 4+ años.

Autoría de Marco Teubner e ilustraciones de Rolf Vogt. Publicado por Hans Im Glück y editado en español por Devir.

“Me pido empezar el primero”, dice Papá, y antes que nadie pueda reprimirle continúa: “Nadie de la mesa ha ido a Carcassonne más veces que yo, y siempre empezáis vosotros. Así que esta vez me toca a mí”. Coge una pieza del tablero y la coloca en el centro de la mesa. “Toma ya!” En la pieza sale una chica vestida de azul cruzando un puente de cuerdas y tablas de madera; es el personaje que escogió Papá.

El pequeño de la casa lleva al chico con el pelo y la capa rojos. Al colocar su pieza se da cuenta que también coincide con su color. “Ponla al ladito de la mía”, le invita el padre. “No, yo quiero empezar un camino nuevo”, responde el más pequeño. Tras lo cual la madre sonríe y levanta una ceja.

carcassonne junior

Ahora es el turno de Mamá (ha escogido la chica del vestido amarillo), y coloca su pieza al lado de la de su hijo. Lo mismo hace la hija, que lleva al niño de verde, cerrando a su vez el camino: cada uno, menos el padre, puede así deshacerse de una de sus figuras.

“Eso significa que hemos encerrado ya unos cuantos animales”, explica mamá.

Papá continúa con su estrategia de hacer camino en solitario. El resto de miembros de la família se ayudan cerrando rutas y compartiendo caminos, y al cabo de 5 minutos ya se han deshecho de la mitad de sus figuras.

carcassonne junior green

Pero entonces padre consigue colocar la pieza soñada, cerrando el camino y poniendo 5 de sus ocho figuras sobre el tablero. “Mi estrategia está dando resultado”, alardea. “Qué estrategia?”, le pide la madre. “Esto no es un juego cooperativo, querida”, tras lo cual se lleva el levantamiento de ambas cejas de ella.

La partida sigue. Papá ahuyenta las piezas de tablero que pertenecen a sus adversaios, las coloca en extremos apartados donde conectar caminos, ya ni pensar en cerrarlos, tiene una dificultad altísima. Poco a poco se va deshaciendo de sus figuritas azules hasta poner la última sobre el tablero.

“Ha ganado Papá!”, se sorprende la hija. El pequeño de la casa está colocando el resto de las piezas, concentrado, ahora que se ha terminado el juego, en crear una villa medieval.

Mamá mira a Papá con ojos interrogativos: “Me puedes explicar cuál es el motivo que te ha llevado a Carcassonne tantas veces?” “Eso”, responde el padre entrecortándose, “fué antes de conocerte, mi vida”.

Os invito a leer una reseña más descriptiva hecha por Special Meeple.

By Joel

Carcassonne Junior… Una Introducció Al Joc

Carcassonne Junior és un joc de Marco Teubner.

Per a 2-4 jugadors, a partir de 4 anys. El joc està dedicat als dos fills de l’autor, Anna i Elias.

Del Carcassonne Junior se’n diu un joc de col·locació, i s’explica perquè en aquest joc no hi ha taulell sinó que les peces que el formaran les anem posant els jugadors, per torns i d’una amb una. La distribució de les caselles té incidència en el propi desenvolupament de la partida, i les nostres decisions (on posem i deixem de posar les peces, i en quina orientació) afecten el curs cap a la nostra victòria o derrota.

És un joc competitiu, però aquí no es tracta de guanyar una batalla. A la vila medieval de Carcassonne tenen la dèria de deixar lliures els seus animals de granja, perquè estirin una mica les cames, però cada dia, abans que arribi el capvespre, el bestiar s’ha de tornar a guardar. Els quatre infants protagonistes d’aquest joc competeixen per veure qui és el primer a tancar més animals de retorn al seu corral.

carcassonne junior tile

La mecànica (això és el funcionament del joc) és prou senzilla, agafes una peça del taulell i la col·loques. I tan sols hi ha dos elements: els meeples o ninotets que representen els nens, i les pròpies peces o caselles que formaran el taulell; convertint aquest joc en un dels que més ràpidament poden posar-se en marxa, es tracta tan sols d’obrir la capsa i no cal preparar res més, simplement anar col·locant peces per torns i assignant ninotets quan haguem aconseguit de tancar un camí (cal tancar els camins perquè no se’ns escapi el bestiar).

carcassonne junior open box

El Carcassonne original, també familiar però potser per a una franja més avançada d’edat, va ser creat per Klaus-Jürgen Wrede, alemany, mentre era precisament de vacances a Carcassonne (França), on hi havia anat seduït per la història dels Càtars. Publicat per primera vegada l’any 2000, s’ha convertit en un dels jocs de taula més venuts i comentats.

Marco Teubner va ser l’encarregat, el 2009, de fer aquesta versió dita Carcassonne Junior, per a un públic i famílies amb nanos més petits. Marco Teubner és un especialista dels jocs infantils, encara que també n’ha fet per adults, i és veritablement una font continua d’idees: en una quinzena d’anys ha publicat més de 40 jocs de taula diferents (és clar que a Alemanya, d’on és ell, les famílies estan més fetes a jugar que aquí).

carcassonne junior blue red

Les il·lustracions de Rolf Vogt són suggerents i atractives, de manera que de seguida caus immers a l’interior d’aquesta vila anclada en l’Edat Mitjana, on els nens persegueixen tota mena de bestiar per camins i dreceres. I també, perquè són nens, s’aturen a jugar amb el gos, contemplen com el gat dóna caça a un ratolí, o passegen simplement amb un somriure sota el nas.

By Joel