Pandemic, Un Joc De Matt Leacock

“Pandemic és un joc cooperatiu, de manera que tots els jugadors guanyareu o perdreu plegats.”

“Podreu salvar la humanitat?”

Matt Leacock explica, en una de les moltes entrevistes que es poden trobar d’ell a internet, que el seu interès pels jocs cooperatius va iniciar-se cap a l’any 2000, jugant al Lord of the Rings dissenyat per Reiner Knizia (publicat aquell mateix any). Un altre joc que tracta com a referent és Scotland Yard (que data dels anys vuitanta). És, però, el joc que ell dissenyarà, després d’anys de testejar-lo i anar-lo afinant, el qual Z-Man Games publicarà finalment el 2008, Pandemic, la gran estrella que canviarà el paper dels jocs cooperatius per sempre més.

Des del 2009 la publicació de jocs cooperatius ha crescut un 400%. La raó és evident: Pandemic és molt accessible i alhora és increïblement bo, això vol dir que té el seu moment divertit, la seva complexitat tàctica, uns bons personatges i un bon desenvolupament (gairebé equiparable a una línia argumental). Jugar-lo és emocionar-se. És tan bo.

pandemic gameplay

Al llarg de la partida haureu de trobar la cura de quatre malalties, i això s’aconsegueix reunint cinc cartes del mateix color (hi ha negre, blau, groc i vermell). Al final de cada torn rebreu dues cartes, amb les quals podreu fer altres accions, com per exemple volar a una ciutat afectada per una de les quatre epidèmies, intercanviar informació o construir un centre de recerca, entre d’altres.

El taulell és el mapa del món i les principals ciutats estan interconectades. Es podria dividir en quatre grans àrees segons el color del virus que les afecta: Occident el blau, Àfrica i Llatinoamèrica el groc, Orient Mitjà el negre i l’Orient Llunyà el vermell.

pandemic board game

Al final de cada torn es descobreixen també les cartes d’infecció, i a cada una de les ciutats assenyalades hi haurem de posar un cub del color de la malaltia corresponent. Quan una ciutat amb tres cubs en rep un altre, aquest no se li suma, per comptes la malaltia s’escampa (hi ha hagut un brot!) i això complica enormement la partida, ja que s’afegeix un cub a cada ciutat adjacent.

Maneres de perdre: si hi ha fins a vuit brots d’epidèmia, perds; si et quedes sense cubs d’un color, perds; si ja no hi queden cartes a la pila dels jugadors, perds.

Per tant, a Pandemic has d’equilibrar un parell de mecàniques essencials: gestió de la teva mà (reuneix les cinc cartes necessàries per cada una de les cures), i evitar la proliferació de malalties (eliminant tants cubs com sigui possible). Pots intercanviar informació amb un altre jugador (passar-vos cartes) per tal d’assolir els vostres objectius.

pandemic personatges

És un joc que temàticament és claríssim, els personatges estan ben definits i tenen habilitats especials, cada un d’ells, que els distingeixen i t’ajuden a véncer les dificultats.

Pandemic és fàcil de jugar i també empeny els jugadors a col·laborar estretament i emocionar-se conjuntament. Molt recomenable.

Si en vols llegir una versió narrativa pots començar pel pròleg (en castellà) que vaig escriure com a introducció de la versió Legacy del joc [sense spoilers].

Pandemic és un joc cooperatiu per a 2-4 jugadors a partir de 10 anys. Il·lustracions de Chris Quilliams. Publicat en català per Devir.

By Joel

Carcassonne, Una Família De Jocs

Comparem la capsa inicial de Carcassonne amb la seva versió Junior.

Una família plena de versions i expansions creada per Klaus-Jürgen Wrede.

Carcassonne és un joc de taula de col·locació de peces: el tauler està per fer i cada jugador diposita una llosa, en el seu torn, decidint-ne l’orientació i al costat de quina altra llosa anirà. Aquesta és la primera acció, comuna a les dues versions que vull comparar, i encara n’hi ha una altra que és la de col·locar un ninotet de fusta, del color que ens representa, sobre la llosa que acabem de posar.

És un joc enormement tàctic. El component aleatori, la sort, l’imposa el fet que mai no sabem quina serà la següent llosa que s’haurà d’ajustar al taulell, el qual es va creant de mica en mica.

carcassonne tiles

Pel que fa a les regles, la única diferència entre una i altra, la capsa bàsica i la seva versió Junior, és la complexitat a l’hora de comptar els punts, la qual va intrínsecament lligada a la col·locació dels ninotets. Si a la versió Junior hem d’aconseguir 8 punts (que es correspon amb el nombre total de ninotets que obtenim a l’inici de la partida) i, de fet, guanyarà aquell jugador que els aconsegueixi primer (desprenent-se de tots els seus ninotets), a la capsa bàsica no es fixa cap límit concret i existeix una mecànica a la inversa, per la qual cada jugador pot anar recuperant les seves peces de fusta i continuar sumant punts amb elles (de tal manera que es fa necessari un taulell a part que serveixi de comptador). Aquesta mecànica a la inversa es basa en la condició per a poder col·locar ninotets: mentre que a la versió Junior necessites tancar camins per a col·locar-los (quedant-se aquests allà on els has posat fins el final de la partida), a la versió original els ninotets es col·loquen com a inversió i es recuperen quan aconsegueixes de completar certs objectius, de manera que pots tornar-los a utilitzar.

carcassonne meeples

Tot i la simplicitat del joc original, em meravella com s’ha aconseguit de reduir encara més la complexitat en la seva versió Junior, mantenint-ne plenament l’essència, tant de mecàniques principals com de la temàtica.

La diferència principal, com ja hem dit, i el toc de genialitat de Marco Teubner (autor de la versió Junior), és aquest fet de no poder recuperar les peces de fusta col·locades: adapta el joc perfectament al públic infantil (de 3-4 anys en amunt). No és estrany, doncs, que la mateixa casa editorial, Hans Im Glück, anés a buscar un altre cop a Marco Teubner perquè s’ocupés de dissenyar una nova versió Junior, la d’Stone Age.

carcassonne boxes

Encara que els ninotets (fins i tot les il·lustracions de les lloses) comparteixin un estil similar (diferent en tamany i també en el detall, però no pas massa), el gran encert visual, que diferencia una versió de l’altra, es troba en el disseny gràfic de les dues capses, i molt especialment en les respectives portades. A simple vista un adivina a quin ventall d’edats va dirigida cada una.

És necessari comprar la versió Junior?

La pregunta essencial és la següent: val la pena comprar-se la versió Junior si la versió original ja és força simple i encarada a un públic familiar? La meva resposta és sí, sempre que hi hagi un membre de la família menor de 6 anys. Únicament en aquest cas se’n podrà treure profit.

carcassonne tiles

Hi ha qui podria pensar que és millor esperar-se i comprar la capsa bàsica, ja que un joc com Carcassonne Junior sembla que tingui data de caducitat. No la té. Perquè potser en aquesta versió hi deixaràs de jugar amb els fills, però la treuràs sobre la taula el dia que vinguin de visita nanos més petits, o la portaràs amb tu allà on creguis que pot aportar un valor.

Les hores dedicades al Carcassonne Junior del meu fill Isaac, l’han inspirat enormement i també han servit de punt de partida per entendre mecàniques diferents, tenir un pensament tàctic i aprendre a dominar les regles de la versió original (a la qual juguem actualment) amb més facilitat.

Si voleu llegir una descripció més detallada del Carcassonne Junior, cliqueu aquí.

By Joel

Stone Age Junior… Una Introducció Al Joc

Stone Age Junior és un joc de Marco Teubner.

Per a 2-4 jugadors, a partir de 5 anys. El joc està dedicat al fill de l’autor, Paul.

Stone Age Junior és un joc de gestió de recursos on la memòria hi té un paper important.

Els jugadors hauran de competir per veure qui aconsegueix de completar el seu poblat abans que els altres. Per fer-ho hauran de construir tres cases o cabanyes de l’edat de pedra. Per a construir una cabanya, calen recursos. Aquests es troben repartits arreu del tauler i els jugadors es veuran obligats a recórrer-ne l’espai, que simbolitza una vall, per tal de collir-los.

Els recursos existents són els següents: ullals de mamut, mores del bosc, pots de fang, puntes de fletxa i peixos del riu. Hi ha un recurs adicional que és el gos llop, amb el qual podem substituir qualsevol dels anteriors si ens en manca algun per a poder construir una cabanya.

stone age junior house price

Hi ha tres piles de cabanyes i només poden construir-se aquelles que es troben a la part superior. Per cada una haurem de pagar una combinació de recursos diferent, i aquest intercanvi ve a simbolitzar el que necessita una família per a subsistir en el nostre poblat.

La part de memòria entra en joc quan ens hem de moure. El moviment condicionarà els recursos a obtenir, i per tant esdevé importantíssim, no tan sols per a l’estratègia de construcció pròpia, sinó també per tal d’interrompre la del contrari.

El moviment es realitza girant una de les fitxes de bosc que hi ha repartides al voltant del tauler i movent-se tantes caselles com s’indiqui a l’anvers, o deixant-se caure en una casella concreta si així es mostra. Serà principal, doncs, recordar què s’amaga rera cada una de les fitxes de bosc, per aconseguir els recursos més de pressa.

stone age junior inside box

Hi ha detalls en el disseny d’aquest joc que el fan excel·lent. La possibilitat de prendre-li el gos llop a l’adversari n’és una, com la possibilitat d’intercanviar recursos, no pas amb la resta de jugadors sinó en una de les caselles del mapa o tauler. La pròpia construcció del poblat és molt vistosa. Però hi ha un detall que supera els altres: els mamuts pintats de colors diferents a cada poblat i les fitxes de cartró amb el color de cada jugador. És un detall que denota l’experiència i la maduresa de l’autor del joc, Marco Teubner. Com que la memòria entra en joc, i el jugador està molt atent a les fitxes de bosc i als moviments de la resta de jugadors, sovint passa que ens oblidem de quina era la nostra pròpia figura o ninot (n’hi ha de quatre colors diferents), i per descomptat la corresponent als altres jugadors també. Els mamuts i les fitxes de colors són una simple i ràpida referència que et permet no perdre el fil i concentrar-te en allò que és més necessari per alçar-te victoriós.

stone age junior blue

Us recomano que obriu sempre el joc pel revers del tauler, podent gaudir així de la il·lustració magnífica de Michael Menzel, on la vall apareix sense els elements de joc que li roben protagonisme.

Una menció especial mereixen les instruccions del joc, escrites per Gregor Abraham, Hanna Weiss i Alex Weiss. Repasseu-les amb els vostres fills, són una bona introducció per entendre l’edat de pedra.

El joc original d’Stone Age, destinat a un públic d’edat més avançada, va ser publicat per Hans Im Glück l’any 2008. El seu creador, Michael Tummelhofer, és alhora el fundador d’aquesta reconegudíssima editorial de jocs de taula alemanya que ha publicat jocs com Carcassonne o Dominion. L’il·lustrador del joc original també és Michael Menzel.

By Joel

Leo… Una Experiència Divertida

Un joc molt pelut per a 2-5 infants de 6+ anys.

L’autor és Leo Colovini i les il·lustracions de Michael Menzel. Llicència de Studiogiochi, publicat per AbacusSpiele i editat en català per Devir.

“Espereu-vos, l’avi és a punt d’arribar”, anuncia la Mama a la seva família. El pare arruga el front: “Podem començar sense ell, oi?” “Ni pensar-ho”, respon la mare, “em va especificar molt clarament que volia provar aquest joc”. Així doncs, no hi ha altre remei, fins que, finalment, l’avi arriba entre aplaudiments dels néts i un petó molt carinyós de la Mama, que també és la seva filla (bufa!). L’avi i el pare es miren, desafiant-se, com si anessin a començar un duel. “Vosaltres dos”, els crida l’atenció la Mama, “aquest és un joc cooperatiu, així que porteu-vos bé”.

La néta és la primera a moure en Leo, el treu del llit i el mou fins la casella més pròxima. Per a fer-ho ha utilitzat una carta de la seva mà amb el número 1 imprès a les cantonades. “En Leo s’ha aixecat mandrós avui, oi?”, pregunta la mare, y la seva filla riu. En girar la primera casella troben una zebra esporuguida que obstaculitza el camí d’en Leo, però no pas per gaire estona. “Sí!”, crida la nena. I el pare avança les agulles del rellotge 1 hora, només. “Per què el Papa porta el rellotge?”, pregunta el més petit de la casa. “Perquè a les regles especifica que l’ha de portar qui tingui menys cabells”, explica la mare, i acte seguit se’n riu. “I l’avi?”, pregunta de nou el nen. “Jo porto la gorra posada perquè ningú em descobreixi”, diu, i el nen s’ho empassa.

leo colovini mid term play

La següent a moure el Leo és la Mama, 3 caselles i descubreix a un rinoceront enfadat: +2 hores. El més petit de la casa juga una carta de 4 i a la casella corresponent hi descobreix un cocodril: i ja en van 6 hores en total. L’avi juga una carta de 2 i apareix un altre cocodril. “Vaja”, sospira. Li toca el torn al Papa, qui després de moure en Leo descobreix a la casella de destí a una lleona (al Leo li agrada molt d’aturar-se a flirtejar amb elles i perd 5 hores). Han passat més de 12 hores i s’ha perdut un dia sencer: el barber Bubu ja ha tancat.

El següent dia es descobreixen dos zebres, un cocodril i dos lloros, completant les 12 hores una altra vegada, sense haber arribat al destí final. “Recordeu bé els colors a les fitxes de cada animal”, els explica la mare, “si feu servir una carta de moviment del mateix color no s’aplica la penalització de temps”.

El tercer dia aconsegueixen d’arribar força lluny però tampoc s’enduen la victòria. I el quart, combinant la sort amb l’ús adequat dels colors per a prevenir l’avenç de les agulles del rellotge, recorren dos terços del camí fins la seva destinació final. Fins que el Papa es troba de nou amb una lleona i perden 5 hores de cop, que els obliguen a tornar a començar. “Quina mala sort!”, es queixa la filla; i afegeix: “Per què el Papa sempre ensopega amb una lleona?”. La Mama ironitza: “Això li hauràs de preguntar a ell, filla meva, ell ho deu saber”. Mentrestant, el Papa es posa vermell.

leo colovini start tile

Comença el cinquè i últim dia, i la tensió se sent ja sobre la taula. “Si no aconseguim que en Leo arribi a la seva destinació, a la nit següent li creixerà una cabellera amb la qual no podrà ni sortir de casa, i perdrem la partida”, els anuncia el pare. “Només ens queda una oportunitat”. Se succeeixen, doncs, com animats pel pare, una sèrie de moviments clau que permeten al Leo d’avançar més de la meitat del seu recorregut sense que les agulles del rellotge gairebé s’hagin mogut. Però desconeixen quins animals s’amaguen en el darrer tram. Un seguit de males combinacions fan perillar la missió conjunta, i quan li toca el torn a l’avi, el rellotge és a prop de creuar l’horari de tancar la persiana. “Si me’l deixes a 2 caselles podré arribar a la barberia del Bubu, però no sabem quin tipus d’animal s’amaga sota aquesta peça del tauler…”, s’expressa neguitós el pare. L’avi resta immòbil, no respon, els ulls fixos, penetrants, posats sobre la taula. “Què fa l’avi?”, pregunta la nena a la seva mare. “Està comptant”, explica ella, que l’ha pogut observar centenars de vegades amb la mateixa actitud tensa abans de tancar una partida al dòmino. “Què compta?”, pregunta el nen. Però no hi ha temps per a més explicacions, l’avi mou amb un 3 blau (de diversos tresos diferents que tenia a la mà), i a la casella corresponent hi apareix un animal amb el rerefons de color blau: les agulles del rellotge no es mouen. L’esclat d’alegria és unànime. “L’avi ha comptat les diferents caselles descobertes al llarg del joc i ha calculat quina era la probabilitat de que sortís un o altre color”, els instrueix la mare. “He estat de sort”, comenta amb humilitat l’avi.

El pare, després d’haver completat el seu moviment, deixant el Leo a la casella final on l’espera el barber Bubu, li ofereix a l’avi una bona encaixada de mans. “Sempre és bo de tenir un murri a la taula”, li diu. “Ja en som dos”, que li respon l’avi donant-li copets a l’esquena.

“Això vol dir que ha guanyat el pare?”, pregunta el més petit de la casa. “No”, corregeix la mare, “hem guanyat tots”. I al més petit se li il·lumina la cara.

Pots llegir una introducció descriptiva del mateix joc aquí.

By Joel

Leo… Una Introducció Al Joc

Leo —va a cal barber— és un joc de Leo Colovini.

Per a 2-5 jugadors, a partir de 6 anys. Un joc molt pelut.

D’avui no passa! En Leo ha d’anar a tallar-se els cabells o amb una crinera tan llarga no s’hi veurà. Decidit, surt de casa per anar a cal Bubu, el barber. Però en Leo es distreu fàcilment; li agrada fer-la petar amb els altres animals que es troba pel camí. Haureu d’ajudar-lo a arribar a temps a cal Bubu abans que la seva crinera creixi massa, tot recordant quins animals es troba.

Doncs aquesta és una síntesi admirable del joc, que he copiat aquí extreta de les instruccions que l’acompanyen dins la capsa.

leo colovini capsa

El Leo és un joc cooperatiu i de memòria. Els jocs cooperatius, en la seva majoria, unifiquen objectius i significa que tots els jugadors van a una (en aquest cas aconseguir que el personatge principal arribi a la seva destinació). Aquest tipus de jocs necessiten marcar un límit de temps, per exemple establint un límit de rondes, o els jugadors seguirien intentat-ho eternament fins a completar-lo (eliminant així el repte). D’aquí que al Leo li creixi la caballera amb cada nou dia que passa i al sisè serà tan llarga que ja no s’hi veurà i no hi haurà cap manera de fer-lo arribar a cal barber. Disposem, doncs, de 5 rondes per aconseguir el nostre objectiu.

El conflicte és el següent: les caselles estan repartides per la taula i saltant d’una a l’altra el Leo va ensopegant amb d’altres animals amb qui s’entreté i perd el temps. Amb l’ajuda d’un rellotge anem avançant les agulles i si arribem a les vuit del vespre (1 volta sencera) vol dir que la barberia és tancada, ha passat un dia, i hem de tornar a començar. Per moure’ns hem d’utilitzar cartes de moviment. Aquestes són de colors diferents i ens permeten estalviar-nos d’avançar l’agulla del rellotge si coincideixen amb el color de rerefons de l’animal que ens hem trobat.

leo colovini rellotge

I aquí és on hi entra la part de memòria. Els animals estan cap per avall, de manera que quan avancem per la jungla realment no sabem quin animal ens trobarem. A partir del segon dia haurem de recordar les caselles que hem descobert durant el transcurs del primer, i així consecutivament els dies posteriors, per a utilitzar les cartes de la nostra mà adequadament. Val a dir que no hi ha estratègia fixe, doncs al principi de cada nova ronda (o nou dia) es tornen a barrejar i repartir les cartes de moviment.

leo colovini start

Leo Colovini és un dels autors europeus creadors de jocs de taula més populars i aclamats. Amb 22 anys va publicar-ne el primer (això era el 1986), i aquest del qual us en parlo avui va ser presentat l’any passat, el 2016. Han passat 30 anys, i un munt de títols més. Però la seva relació amb el món que ens ocupa va començar fins i tot molt abans, quan tenia només 12 anys i va trobar-se amb l’americà Alex Randolph, ja llavors un mestre i veterà del món dels jocs, en un club d’escacs de Venècia. Però aquesta és una història que dóna per a un article sencer.

Si voleu llegir una ressenya més narrativa, sobre l’experiència de jugar-lo, cliqueu aquí.

By Joel

Carcassonne Junior… Una Experiència Divertida

Carcassonne Junior és un joc de col·locació per a 2-4 nens de 4+ anys.

L’autor és Marco Teubner i les il·lustracions de Rolf Vogt. Publicat per Hans Im Glück y editat en castellà per Devir.

“Em demano ser el primer”, diu el pare, i abans que ningú pugui reprimir-lo continua: “Ningú d’aquesta taula ha viatjat a Carcassonne tantes vegades com jo. A més, sempre us toca començar a vosaltres, així que aquest cop em toca a mi”. Agafa una peça del tauler i la col·loca al mig de la taula. “Som-hi!” A la peça hi surt dibuixada una noia vestida de blau, creuant un pont sobre un estany amb aneguets. Aquest és el personatge que ha escollit el Papa.

El petit de la casa ha escollit el noi dels cabells i la capa roja. Col·locant la seva peça s’adona que el personatge que hi apareix coincideix amb el seu color. “Posa-la al costat de la meva”, l’invita el pare. “No, vull començar un camí nou”, li respon el més petit. La mare somriu i aixeca una cella.

carcassonne junior

Ara és el torn de la Mama (ella porta la noia del vestit groc), i col·loca la peça al costat de la del seu fill. El mateix fa la filla, que porta el nen vestit de verd, alhora que també tanca el camí: cada un d’ells, menys el pare, pot així desfer-se d’una de les figuretes.

“Això significa que hem guardat ja uns quants animals”, explica la mare.

El Papa continua amb la seva estratègia d’anar fent camí en solitari. La resta de membres de la família s’ajuden tancant vies i compartint camins, fins que al cap de 5 minuts ja s’han desfet de la meitat de les seves figuretes.

Però aleshores el pare aconsegueix de col·locar la peça desitjada, tancant camí i posant sobre el taulell fins a 5 de les seves vuit figuretes. “La meva estratègia funciona”, diu, intentant intimidar els altres. “Quina estratègia?”, se’n riu la mare. “Aquest no és un joc cooperatiu, estimada”, diu el pare, i la mare aixeca les dues celles.

La partida continua. El Papa col·loca les peces de tauler dels seus adversaris ben lluny, en extrems apartats on es fa difícil de conectar els camins, i ni pensar a tancar-los. A poc a poc es va desfent dels seus ninotets blaus fins que en col·loca el darrer sobre el taulell.

“Ha guanyat el Papa!”, se sorpèn la filla. El petit de la casa s’afanya a col·locar la resta de peces, aprofitant que el joc s’ha acabat, decidit a construir una vila medieval.

La Mama interroga el Papa: “I quin és el motiu que hagis viatjat tant a Carcassonne, si es pot saber?” “Això”, respon entrebancant-se, “va ser abans que ens coneguèssim, vida meva”.

Una introducció descriptiva del joc la podeu trobar aquí.

By Joel

Carcassonne Junior… Una Introducció Al Joc

Carcassonne Junior és un joc de Marco Teubner.

Per a 2-4 jugadors, a partir de 4 anys. El joc està dedicat als dos fills de l’autor, Anna i Elias.

Del Carcassonne Junior se’n diu un joc de col·locació, i s’explica perquè en aquest joc no hi ha taulell sinó que les peces que el formaran les anem posant els jugadors, per torns i d’una amb una. La distribució de les caselles té incidència en el propi desenvolupament de la partida, i les nostres decisions (on posem i deixem de posar les peces, i en quina orientació) afecten el curs cap a la nostra victòria o derrota.

És un joc competitiu, però aquí no es tracta de guanyar una batalla. A la vila medieval de Carcassonne tenen la dèria de deixar lliures els seus animals de granja, perquè estirin una mica les cames, però cada dia, abans que arribi el capvespre, el bestiar s’ha de tornar a guardar. Els quatre infants protagonistes d’aquest joc competeixen per veure qui és el primer a tancar més animals de retorn al seu corral.

carcassonne junior tile

La mecànica (això és el funcionament del joc) és prou senzilla, agafes una peça del taulell i la col·loques. I tan sols hi ha dos elements: els meeples o ninotets que representen els nens, i les pròpies peces o caselles que formaran el taulell; convertint aquest joc en un dels que més ràpidament poden posar-se en marxa, es tracta tan sols d’obrir la capsa i no cal preparar res més, simplement anar col·locant peces per torns i assignant ninotets quan haguem aconseguit de tancar un camí (cal tancar els camins perquè no se’ns escapi el bestiar).

carcassonne junior open box

El Carcassonne original, també familiar però potser per a una franja més avançada d’edat, va ser creat per Klaus-Jürgen Wrede, alemany, mentre era precisament de vacances a Carcassonne (França), on hi havia anat seduït per la història dels Càtars. Publicat per primera vegada l’any 2000, s’ha convertit en un dels jocs de taula més venuts i comentats.

Marco Teubner va ser l’encarregat, el 2009, de fer aquesta versió dita Carcassonne Junior, per a un públic i famílies amb nanos més petits. Marco Teubner és un especialista dels jocs infantils, encara que també n’ha fet per adults, i és veritablement una font continua d’idees: en una quinzena d’anys ha publicat més de 40 jocs de taula diferents (és clar que a Alemanya, d’on és ell, les famílies estan més fetes a jugar que aquí).

carcassonne junior blue red

Les il·lustracions de Rolf Vogt són suggerents i atractives, de manera que de seguida caus immers a l’interior d’aquesta vila anclada en l’Edat Mitjana, on els nens persegueixen tota mena de bestiar per camins i dreceres. I també, perquè són nens, s’aturen a jugar amb el gos, contemplen com el gat dóna caça a un ratolí, o passegen simplement amb un somriure sota el nas.

Si vols llegir una narració divertida sobre l’experiència de jugar al Carcassonne Junior, clica aquí.

També pot interessar-te una comparativa d’aquesta versió amb l’original: aquí.

By Joel