Gran DAU 2017, Segona Jornada

Repassem el per què del Gran DAU i ens emocionem.

Hi ha molts DAUs diversos. Seria el mateix si diguéssim que el DAU és molt Gran.

El diumenge 26 de novembre pel matí vaig donar-me pressa a sortir amb el meu fill de 6 anys, el qual ja m’esperava amb impaciència. Li havia dit que aniríem al Gran DAU ben d’hora, i vaig complir la promesa a mitges. Perquè el cansament de tota la setmana em podia i em va costar molt aixecar-me.

Un cop a dins vam anar de dret al King of Tokyo, un escenari molt especial del joc de taula del mateix nom, amb peces gegants i que ens va impressionar.

king of tokyo al dau
L’Isaac molt content després d’haver provocat que em matessin i haver pintat una calavera al comptador de salut del meu monstre.

El DAUet, l’espai dedicat al joc infantil, va ser aquest any més gran que mai, i tot i així van haver de controlar-ne l’accés al recinte breument al migdia perquè era massa ple (i per raons de seguretat era millor de retenir les famílies que eren a fora fins que n’haguessin sortit unes quantes de dins).

cues al gran dau

Aquesta experiència, tant de barri com de ciutat, on famílies senceres disfrutaven del joc (descobrint, en molts casos, una afició que desconeixien), se sumava als 600 alumnes que la setmana anterior ja havien passat per la Fabra i Coats, provinents de les diferents escoles del barri.

600 nanos, molts d’ells descobrint per primera vegada que hi havia vida més enllà del Parxís i del Monopoly. La labor que fa el DAU és inigualable. Un Festival en tota regla. La divulgació és importantíssima i arribar a les famílies és clau, per a transformar el nostre punt de vista, com a societat, sobre el món del joc i els seus actors.

dauet al dau
La sala que va acollir el DAUet, aquest any 2017, a primera hora del matí.

Tant a dins com a fora vaig trobar-me amb famílies que he conegut gràcies als meus tallers. Totes elles confessaven que els entusiasma el Gran DAU, i que no podien perdre l’oportunitat d’anar-hi i conèixer jocs nous. L’afició, en aquestes famílies, hi és ben arrelada.

Penso que també ajuden a combatre un estigma, el qual defineix el joc com una activitat exclusiva de la canalla. Al Gran DAU s’hi barregen aficionats de totes les edats, amb moltes ganes de passar-ho bé i compartir experiències. El Festival és una petita joia que a poc a poc s’anirà fent més gran i que inclourà cada any noves activitats. Desitjo que pugui mantenir-se dins el recinte de la Fabra i Coats per molt de temps.

mots encreuats al dau
Campionat de mots encreuats a última hora de diumenge i abans de la cloenda. Amb Màrius Serra.

A la tarda vaig conversar amb Pak Gallego sobre el funcionament de la plataforma Verkami i la seva experiència com autor i editor (a GDM Games, on publica el seu Guerra de Mitos). Em va recalcar una cosa que també és molt certa en la meva família. Els nostres avis tenien la costum de jugar a cartes o al dominó, o qualsevol altre joc que se’ls posés a l’abast, per tal de fer passar el temps (matar-lo, de fet), però els nostres pares no han jugat mai a res, un cop adults. Pak Gallego creu que és generacional, i jo m’ho explico per la pobresa cultural en la qual vivia sotmesa Espanya en temps de la dictadura, principalment durant els anys cinquanta i la primera meitat dels seixanta; temps durant els quals van viure les seves infanteses tant els pares d’ell com els meus. Jugar era només cosa de petits.

7 wanted dau gdm
Wanted 7, una de les darreres novetats de l’editorial GDM Games, va ser un dels jocs més atractius del Festival.

Que el Gran DAU serveixi per a regenerar tot el mal que s’ha fet. Esperem i desitgem, també, que aquest mal no torni mai més.

Pots llegir les reflexions sobre la primera jornada aquí. Si vols mirar més fotografies consulta el nostre facebook.

Us recomano l’entrevista que li van fer a l’Oriol Comas i Coma just quatre dies després del Festival i que podeu trobar a Enjuégate.

By Joel

Manuel Rozoy, Autor De TIME Stories

En el marc del Festival del Joc, DAU 2017, hem tingut l’oportunitat de conèixer Manuel Rozoy i escoltar-lo.

Ha estat a la conferència “La hibridació en joc: les influències del rol i el videojoc a TIME Stories”.

[L’article que us proposo sobre Manuel Rozoy s’havia d’haver publicat el passat 22 de novembre, al vespre, havent assistit a la seva conferència aquell mateix matí, però per raons diverses no ha pogut ser fins avui.]

manuel rozoy

A TIME Stories, de Manuel Rozoy, els jugadors interpreten, a la vegada, (A) el paper d’un agent que viatge a través del temps i, un cop aquest arriba a la seva destinació, (B) un personatge que pertany a la història que es vol investigar. En aquesta trama hi ha un enigma per resoldre o per completar, o potser s’haurà d’evitar una gran disfunció temporal; etc.

L’autor va concebre la idea per a TIME Stories l’any 2010, però fins a setembre del 2015 el joc no va arribar a publicar-se (de la mà d’Space Cowboys, editorial francesa), havent passat del prototip a les partides de prova, playtesting, i contactant com a mínim amb una altra editorial pel camí.

Què és allò que ha fet de TIME Stories el que és? Aquesta és una pregunta sobre la qual Manuel Rozoy ha reflexionat abastament després de publicar el seu joc. Ens ho ha confirmat en el transcurs de la conferència, i li ha servit de detonant, de fet, per a preparar-la (aquest n’ha estat també un dels temes principals i amb el qual ha obert la mateixa): la influència del rol i els videojocs en la concepció del seu propi joc de taula.

rozoy conference

Ha començat traçant una línia temporal, partint del primer Dungeons & Dragons de Gary Gygax (1974), fins a The Legend of Zelda de Shigeru Miyamoto i Takashi Tezuka (1986); el primer un joc de rol, el darrer un videojoc. Així ens ha pogut mostrar clarament els vasos comunicants entre un i altre format, i la seva evolució conjunta al llarg dels darrers 40 anys. En la meva opinió aquests han estat dos baluards autèntics de l’oci i la subcultura, hereus del moviment underground.

Se’n desprèn (o, com a mínim així és com ho he entès jo), que tant un com l’altre, rol i videojocs, han estat crucials per a l’evolució cap als jocs de taula moderns.

En l’actualitat, però, més que parlar de vasos comunicants, Manuel Rozoy creu que hi ha un transvessament continu d’idees entre uns i altres formats, incloent-hi també el cinema i la literatura, com qualsevol altra iniciativa artística o cultural.

Hi afegiré una mica de collita pròpia. En literatura, o específicament en poesia, Harold Bloom ja descrivia un efecte semblant a The anxiety of influence (1973), i és un neguit, aquest, que avui dia traspassa formats i gèneres, i que corre del dret i del revés: la influència que s’absorveix i ens penetra, de tot i pertot, i la que exercim, la qual emana de la nostra obra, amb voluntat d’escampar-se i penetrar els altres.

profecia de dragones al DAU

Deixant de banda la filosofia, però no del tot, una idea com la de TIME Stories parteix d’una emoció. I en això, els jocs de taula no es diferencien gens del cinema o la literatura. La diferència radica en el format; l’abandonament d’una part resolutiva de la història pel seu autor, en favor d’uns jugadors que l’hauran de resoldre per ells mateixos; per comptes de ser receptors de l’obra, aquests hi interactuen i la modifiquen.

A part del rol i els videojocs, en la concepció de TIME Stories s’hi troben influències tals com la col·lecció de llibres Tria la teva aventura o de pel·lícules com Groundhog Day, on es repeteixen escenaris després que hi hagi hagut un aprenentatge. Per exemple: el personatge que interpreta Bill Murray, atrapat en el temps, reacciona diferent davant d’un mateix obstacle quan té l’oportunitat de reviure’l, perquè sap què hi passarà. En els llibres de Tria la teva aventura sovint tornem enrera i busquem una resolució diferent, sabent que l’anterior era insatisfactòria per als nostres objectius.

time stories al DAU

Així doncs, un bon dia Manuel Rozoy va enyorar-se d’aquelles emocions i experiències que l’havien fet disfrutar quan era encara més jove (els jocs de rol), i va intentar reviure-les. Les prioritats d’un pare de família són, però, unes altres, i això va impossibilitar que ell pugués reproduir aquella experiència amb el mateix ànim. I, de fet, la dificultat principal va ser la de reunir per una sola tarda els vells amics, al voltant d’una taula. També, va sorgir una dificultat extra: el director de joc ja no disposava de prou temps per a preparar-se les aventures.

Manuel Rozoy va adonar-se que aquest era un problema generalitzat, no pas singular d’ell i la seva tropa. La solució (una d’elles), era prou senzilla: eliminar la figura del director de joc, i repartir-ne la responsabilitat una mica entre cada jugador, amparats aquests en una mecànica que sostingués el joc sencer.

D’aquesta necessitat per reviure una emoció va nèixer TIME Stories. De bon principi, des de la seva gestació com a idea, l’autor va apostar pel viatge temporal i també per la mecànica d’explicar una història a través d’una mà de cartes. Aquests dos elements han estat el cor de la seva obra, als quals hi ha retornat una vegada i una altra, mantenint-s’hi fidel.

time stories obert al DAU

En la creació d’un joc de taula hi ha múltiples dificultats. No va tarda a ensopegar, doncs, amb la seva pedra més dura, un concepte que mirant enrera, al 2010, era encara molt més important que avui: parlem de la rejugabilitat. Encara avui dia, per a molts aficionats, continua sent aquesta la característica principal quan es tracta d’evaluar un joc de taula. Té una influència enorme i marca el criteri general que s’arriba a tenir d’un joc.

El problema era, i és, el següent: un cop els jugadors assoleixen l’objectiu de resolució d’una història, sembla que no tingui potser massa sentit repetir-la. Manuel Rozoy va haver-s’hi d’enfrontar amb el seny, analitzant exactament què s’entenia per rejugabilitat. Seguidament us oferiré tan sols una breu selecció de quines han estat les seves reflexions a la conferència d’avui.

conference manuel rozoy

Per exemple, ens ha fet reflexionar sobre l’hàbit col·leccionista que tenen la gran majoria d’aficionats als jocs de taula, omplint llargues o altes prestatgeries amb jocs als quals potser només hi jugaran una vegada (o potser ni això). Passa exactament el mateix amb les biblioteques personals, on als àvids lectors els agrada d’acumular llibres, alguns d’aquests fins i tot els quals ni tan sols llegiran, però el sol fet de tenir-los ja és una satisfacció.

També hi ha l’experiència o vivència en si mateixa. Sacrifiquem el nostre temps, fent llargues cues per pujar a una muntanya russa, només per tal d’experimentar una emoció que és efímera. Sacrificar alguna cosa per obtenir-ne una altra de molt desitjada és, doncs, ben humà. ¿Per què l’aficionat no pot comprar-se un joc ben dissenyat encara que només pugui jugar-lo una vegada?

En aquest sentit, la rejugabilitat comença a perdre importància.

És molt interessant que el mateix any que apareixia TIME Stories, el 2015, també ho fes Pandemic Legacy, un altre joc que obvia completament les ànsies de rejugabilitat dels aficionats per a centrar-se en una experiència única i “irrepetible”.

Per finalitzar, Manuel Rozoy afegeix diversos conceptes a TIME Stories que es desprenen de la seva anàlisi sobre la rejugabilitat. Un d’ells és la teoria dels camins múltiples per arribar a una mateixa resolució. Un altre és el puzzle, o teoria de la varietat i combinació, en la qual s’estableix que pots tornar a resoldre una segona i tercera vegades la mateixa història però començant per un tros diferent de la trama.

Una cosa és segura, hi hagi rejugabilitat o no, sempre conservarem aquell anhel, per l’emoció que aconseguim en completar qualsevol història.

By Joel

DAU 2017, Primer Dia Al Festival Del Joc

Recorregut durant la jornada del 25 de novembre al DAU 2017.

Sisena edició d’un festival que és clau en la creació de nous aficionats als jocs de taula.

Organitzar un festival com el DAU a l’espai de la Fabra i Coats (de fet, per ser més exactes, el DAU se celebra arreu de Barcelona i va començar el passat divendres 17 de novembre, però l’activitat principal es desenvolupa en un sol cap de setmana) té un mèrit extra i de segur que se’n podria fer també un joc de taula dedicat. Any rera any van canviant els espais, perquè la Fabra i Coats és en plena metamorfosi. Parlo amb l’Oriol Comas i Coma, director del festival, i em constata que cada any és més gran que l’anterior. Ens citem per a la nit quan se celebrarà la Gala dels Premis DAU 2017, al SAT (Sant Andreu Teatre). Són les 10 del matí.

dau 2017 entrada

Faig una volta per les instal·lacions. El Gran DAU inclou jocs de tot tipus i per a tothom, i es mostra a primera hora encara una mica fred, però ja hi comença a haver jugadors que van omplint les primeres taules.

Hugo de Campos em mostra el seu joc On Fire!!!, publicat per 4 Dados, on els jugadors han de salvar, d’un edifici residencial en flames, els ninotets del color que ells han escollit. Un joc imprevisible, on la sort se’t pot girar en contra en qualsevol moment, on si cal hauràs de fer-li la traveta al veí (si algú ha de caure a les brases millor que siguin els ninotets dels altres jugadors). En parlen amb més coneixement en aquesta ressenya.

dau 2017 on fire!!! 4dados

Visito també la sala dedicada al joc infantil. Més espaiosa i més ben arrecerada que la carpa de l’any passat. Ho trobo fantàstic i penso que aquesta edició no hi haurà cues d’espera (vaig molt mal encaminat, el DAU ha crescut, però també la quantitat de nous aficionats que s’hi apropen).

A les 11 s’atura el món. Jugo una partida promocional preparada per Devir a Las Montañas de la locura. Expectació pel joc i també per trobar-me amb d’altres que porten molt més temps que jo fent divulgació dels jocs de taula.

dau 2017 partida devir
D’esquerra a dreta: Àlex, de No-Name Channel; Piru, de La Mazmorra de Pacheco; Rubén, de Juegos y Dados; Fran, de Descubriendo Juegos; i jo mateix (la foto és del company de l’Àlex, el Joan).

Per la tarda retorno amb forces renovades. Atrapo just el moment en el qual s’entrega un certificat al millor prototip d’un taller de creació que s’ha realitzat durant el matí, aprofitant la presència de l’autor japonès (convidat del DAU 2017 i autor de Love Letter) Seiji Kanai. Al Japó hi ha certa tendència a crear jocs menuts que caben a la butxaca i de mecàniques molt senzilles, de duració més aviat curta. D’això anava precisament el taller del matí. Una amiga japonesa em diu que això és perquè l’afició als jocs de taula en el seu país s’estén, majoritàriament, entre homes que es troben al bar per fer la partideta.

Al DAU Pro s’hi dóna la xerrada sobre Make my game, de la qual en recullo algunes pinzellades. L’empresa belga Cartamundi oferirà una plataforma per tal que els autors puguin crear-se els seus prototips des de la pàgina web (la plataforma es posarà en funcionament l’1 de desembre del 2017).

make my game cartamundi

Amb la intenció de tornar al Gran DAU un altre cop, em quedo atrapat a l’ascensor amb Adrià Càmara, d’Orca Jocs. El reconec d’haver-lo vist a les Vilajuga (n’és l’organitzador), i a més és coautor del King of the Hill, un joc pel qual tinc un interès especial. Sóc molt fan dels enanos.

king of the hill dau 2017

Pujo les escales de l’Harmonia, ateneu andreuenc, acompanyant a Josep M. Allué i Víktor Bautista, autors del popular Cuco Kiko, publicat per Haba. Els felicito perquè és la primera vegada que hi parlo i no puc deixar passar l’oportunitat. Entrem junts a l’entrega de premis del 4rt Concurs de Protojocs, organitzat pel DAU i la plataforma de crowdfunding Verkami. Tres finalistes, més un accessit, i el guanyador és: Wolfsschanze. Aquest joc es veurà recolzat immediatament per una editorial i gaudirà d’una promoció per tal de llançar la seva campanya a Verkami.

Baixo les escales i sense sortir de l’edifici entro al taller que ofereix JEA Games, sobre la gestió del canvi. Allà em trobo amb l’Isaac Hidalgo. Després del taller li comento que aquest m’ha semblat molt encertat, i entenc que l’aprenentatge basat en el joc també pot aplicar-se als adults.

isaac hidalgo tallers

A les 20:30 s’inicia la Gala dels Premis Dau Barcelona, al SAT, on s’otorguen els següents guardons: millor autor novell de l’any a Eugeni Castaño; millor autor espanyol de l’any (o Hispa Awards 2017) per a Perepau Llistosella; millor autor de l’any a la parella Inka i Markus Brand; i el premi especial per a tota una vida dedicada als jocs a Dan Glimne. La sorpresa final és un concert en directe (Aviador Dro). A la sortida: festa, cava i pica-pica.

Però encara no s’ha acabat. Entro, per tercera vegada aquell dia, de nou a l’espai Fabra i Coats. Aquesta vegada ens demanen el nom i que ens posem una enganxina al pit. L’Àlex comenta que l’ambientació al DAU Nit és similar a la d’una Scape Room, i és veritat. Entrem a l’ascensor i ens hi acompanya el ama de las llaves. Deixo els youtubers de No-Name Channel i El Agujero Hobbit rejugant Las montañas de la locura i busco una taula on afegir-me. Algú tot just acaba d’obrir el Legends of Andor. Està sol i de moment en prou feines ha tret tots els components de l’interior de la capsa. M’hi apunto. Acabem la primera llegenda quan decideixo que ja n’hi ha prou i me’n vull anar a casa. Són les dues de la matinada.

legends of andor dau 2017

By Joel

Gestió Del Canvi Amb JEA Games

L’Isaac Hidalgo ens ha fet reflexionar sobre els canvis a la nostra vida i com gestionar-los.

L’aprenentatge basat en el joc també serveix als adults.

Gestió del canvi jugant a SmallWorld, aquest era el títol del taller que realitzava l’Isaac Hidalgo, de JEA Games, en el marc del Festival del Joc DAU 2017.

Vivim en temps convulsos, en el sentit que els canvis són constants, incontrolables, i de vegades agressius. Com a ciutadans hem d’estar preparats, doncs, per acceptar els canvis, amb resignació o valentia. També hem de saber destriar, entre aquells afers sobre els quals tenim alguna influència (a través de les nostres accions i decisions), i aquells sobre els quals no en tenim cap ni una, per molt que ens afectin.

isaac hidalgo tallers

El joc de taula d’SmallWorld és una molt bona eina per entrenar-se i adonar-se de la importància que té saber anticipar-se a les hores baixes. En això radica la gestió del canvi.

smallworld tallers

SmallWorld és un joc d’expansió d’unitats, ambientat en la fantasia medieval i amb un toc d’humor. El jugador escull una raça, que va acompanyada d’una habilitat a l’atzar, i distribueix les peces o soldats sobre el taulell. A cada torn reagrupa les seves forces i continua la invasió dels territoris adjacents. En algun punt de la partida aquella raça ja no donarà més de sí i el jugador haurà de decidir-se a abandonar-la i adoptar-ne una de nova, amb la qual continuarà la seva partida. Decidir-se a donar el pas massa tard pot anar en detriment dels propis interessos del jugador, que veuria minvat el seu guany en punts.

smallworld tallers

L’objectiu del taller és fer-nos reflexionar sobre què ho fa que nosaltres com a persones, de vegades, no abracem el canvi quan aquest ens és del tot necessari, no perquè sigui positiu, però perquè abraçar-lo ens permet continuar donant passos endavant, encarant la vida. La por, molt possiblement, en sigui la raó.

Celebro moltíssim aquest nou estil de tallers que ofereix JEA Games. La gestió del canvi és una peculiaritat que afecta a totes les persones, per tant és un tema obert a tothom, però per comptes de general o dispers, el taller esdevé incisiu i acotat.

tallers jea games

Us recomano aquest i qualsevol dels tallers que pugui anar oferint l’Isaac Hidalgo de JEA Games.

Si voleu llegir sobre el seu taller de creació de jocs cliqueu aquí.

By Joel

Las Montañas De La Locura, Primeras Impresiones

Devir nos invitó a probar Las montañas de la locura, aprovechando nuestra presencia en el DAU 2017.

¡Pistolas! ¡Pistolas! ¿Quién tiene pistolas? Yo tengo azules. Azules son libros. ¡No, que le han cambiado el color! ¡Pistolas! ¡Pistolas! ¡Se nos va a pasar el tiempo, rápido! ¡Tramposooos!

Las Montañas de la locura es un juego cooperativo basado en un relato de H.P. Lovecraft, creado por Rob Daviau y Miguel Coimbra. Los jugadores vamos montados en un avión y debemos escaparnos con un montón de reliquias. Para ello iremos remontando la ladera de la montaña a vuelos cortos hasta la cima, y desde allí tratar de escapar. Condiciones: para superar los retos debemos gestionar perfectamente nuestra mano y coordinarnos como equipo. Dificultades: cada jugador tiene una o más locuras (se van adquiriendo con cada fallo) que obstaculizan la coordinación entre los jugadores; a medida que avanza el juego podemos perder flexibilidad de acciones e ir añadiendo heridas.

montañas de la locura avioneta

Los componentes del juego Las montañas de la locura son muy sugerentes. Inmediatamente te ves metido en el interior de la avioneta y dispuesto a todo. Pronto te das cuenta que no va a ser tan fácil. Durante los 30 segundos de coordinación, necesaria para superar el reto, tus compañeros de mesa, incluído tu mismo, empezáis a comportaros de forma un tanto rara. Uno se tapa la boca para hablar y no se le entiende, otro repite constantemente la misma pregunta (¿estás seguro?), un tercero grita colores al azar y un cuarto cae en un silencio forzado mientras el quinto jugador tira sus cartas sobre el trineo donde se resolverá el turno, sin ni siquiera haber escuchado al resto de miembros del equipo.

montañas de la locura tiles

Es un juego en el que terminas riéndote, pero no de placer, consigue que te rías por extenuación. Es decir, consigue algo super difícil: que te asalte una risa hilarante, compartida por todos tus compañeros de mesa. Creías, al empezar a jugar, que ibas a interpretar una locura al azar, y no, acabas por volverte loco de remate, de verdad.

By Joel

DAU 2017, Preludi I Tallers

Va ser fa dos anys, en una visita al DAU amb el meu fill, quan l’afició, incipient ja en mi, va encomenar-se a la resta de membres de la família.

No us perdeu el Gran DAU aquest cap de setmana vinent, els dies 25 i 26 de novembre.

L’Isaac havia complert els 4 anys, i en feia mig que jugàvem a l’Oca i al Parxís, alternativament, gairebé cada cap de setmana. Vaig portar-lo al DAU (2015) per primera vegada, un matí de dissabte, pensant que com a màxim hi passaríem un parell d’hores i que potser l’hauria de convèncer per poder-lo asseure en una cadira. No va caldre. De seguida que va veure les cobertes de les capses i els jocs preparats sobre les taules va llençar-s’hi com un depredador sobre la seva presa. Vam passar el dia saltant de taula en taula i a l’hora de dinar em va convèncer ell a mi de quedar-nos-hi. Vam jugar i jugar i tornar a jugar, revisitant els mateixos jocs una vegada i una altra, i quan vam sortir, del recinte de la Fabra i Coats, mirant la pantalla del mòbil vaig adonar-me que havien transcorregut nou hores des que hi havíem entrat.

DAU 2017Aquella vegada, podríem dir que és ja irrepetible. L’any passat hi va haver tanta afluència de públic familiar que a les taules, pràcticament a totes, s’hi havia de fer cua. Esperem que aquest any l’espai dedicat sigui superior.

Tornant a la primera vegada, uns quants jocs se’ns van quedar impresos a la retina, i cada cop que els vèiem en alguna botiga en revivíem les partides que n’havíem fet al DAU. D’aquí que a poc a poc comencéssim a acumular capses, orgullosos d’haver iniciat la nostra pròpia col·lecció.

L’abril d’aquest 2017 vaig començar el blog El petit gamer pensant en promoure la nostra afició familiar. No m’esperava que la tasca divulgativa m’atrapés de la manera que ho ha fet. Una o dues setmanes després d’haver publicat el meu primer article (en anglès), vaig decidir que volia tenir contacte amb aquestes altres famílies, i veïns, a través de tallers on podria desvestir els jocs de taula moderns d’aquesta cuirassa de complexitat (en realitat ínfima), que són les regles desconegudes. Gràcies als tallers m’he adonat que aquest és realment un dels grans obstacles entre els jocs de taula i les famílies amb potencial de convertir-se en aficionades.

chinese new year lucky monkey

Una bona explicació, i un bon acompanyament al llarg dels primers torns, faciliten tant la introducció de qualsevol joc de taula que esdevenen primordials, a nouvinguts sobretot, però també a veterans.

El passat dia 17 de novembre vaig tenir l’oportunitat de realitzar un dels meus tallers gratuïts de Jugar en Família al Casal de Barri de Can Portabella. I em vaig reafirmar completament en la necessitat que tinc, pensant en el blog, de compartir un mateix espai amb d’altres famílies i veïns. Compartir jocs i diversió, en definitiva.

tallers can portabella novembre 2017
Selecció de jocs per als Tallers Jugar en Família del passat 17 de novembre de 2017.

Per aquesta raó també us recomano que visiteu el DAU aquest cap de setmana que ve. Els dies 25 i 26, de 10 a 20 h. a l’interior del recinte de la Fabra i Coats, amb la colaboració de nombroses editorials i entitats diverses, amb jocs per a tots els gustos i totes les edats.

No us ho perdeu!

By Joel